LA PIGA INTERIOR

Espiral

2011-01-28T18:35:00.000+01:00

Baixo a Terrassa per anar a la meva perruqueria dels últims anys d'abans del canvi de residència . Em fa il•lusió retrobar les noies i el seu bon estil i xerrar-hi una estona, amb la complicitat que dona la relació entre perruquera i clienta

Quan baixo a la ciutat on vaig néixer i on he viscut els meus primers cinquanta anys , les persones conegudes que trobo pel carrer agafen la categoria d’antics amics, dels de tota la vida. I sembla que aquest sentiment és recíproc , perquè ens saludem amb visible alegria. Els terrassencs que ja eren amics amics agafen avui una categoria superior, perquè em són més cars de veure.

Després de tallar-me els cabells em queda una bona estona lliure i tinc previst anar a veure la meva cunyada Sofia que , amb 55 anys, fa mesos que és en una residència per culpa d’un Alzheimer que ja no li permet reconèixer pràcticament ningú i, per acabar de reblar el clau , ara també pateix un càncer que li té els dies contats. Però quan arribo al geriàtric és l'hora de dinar i no em permeten veure-la.

Decideixo llavors anar a veure la Montse, una antiga amiga amb la que ens parlem molt de tant en tant i a tongades. Fa poc em va fer saber que l’operaven d’un càncer de pit. Es troba bé, però està fent el tractament de quimio. Mala sort, no porto el seu número de telèfon i tampoc sé la seva nova adreça .

Canvi de plans. Sóc a prop de la botiga de la Montse, una amiga comuna que fa poc va patir uns estranys atacs epilèptics causats per un paràsit que portava latent al cervell i que es va manifestar de cop. Fa menys d’ una setmana hem parlat per telèfon, contentes les dues de poder explicar-nos les males passades que ens han fet els respectius cervells i emplaçant-nos per d’aquí a poques setmanes, quan ella estigués més recuperada. Però la botiga ja és tancada i decideixo tornar cap a Argentona. La mateixa tarda, la Montse del càncer de pit em fa saber que l’altra Montse està ingressada al Clínic amb mal pronòstic. Sembla ser que el paràsit s’ha transformat en una colla de tumors cerebrals.

Maleïda malaltia. Maleïdes totes les malalties.

I jo coexistint amb el meu cos , que baixa les escales de la mobilitat i la força de tres en tres, estic en una espiral de sentiments contraposats: m’entristeixen els mals que pateixen els amics i al mateix temps estic orgullosa de ser una supervivent, la qual cosa em crea sentiments de culpa.

L'EMISSARI

2011-01-16T22:47:00.002+01:00

La vigília de Reis, ens vam llevar amb el so d'un quequeig desconegut :al nostre pati hi havia un faisà . Una animal gros, imponent, passejava altiu per l'eixida El gat i la gata, que dormen al cobert del fons, estaven acoquinats davant l'animal i no gosaven ni acostar-si. Ells, que persegueixen, implacables, orenetes, pardals, tórtores i tota mena de bèstioles que gosen acostar-se al seu territori a beure de la bassa, seguien els moviments elegants i senyorívols del visitant amb parsimònia felina .
Estavem convençuts que aquell faisà era un animal de granja, alliberat pels caçadors per practicar una estona el "noble art de la cacera". Al cap d'unes hores vam decidir agafar-lo per portar-lo al galliner dels meus sogres, que fa uns anys que està desocupat. Però quan vam intentar agafar-lo, llançant-li un drap al damunt, l'animal va volar, irat.
El matí de reis ens vam llevar d'hora, com a totes les cases on hi ha canalla, enmig de cridòries i dels paquets que ens havien deixat Ses Majestats. N'hi havia un de molt especial: un àlbum de l'història de l'Eugeni amb una selecció de fotofrafies des del primer dia que el vam conèixer fins a la nit passada , i una carta signada pels Tres Reis. Entre moltes veritats de la seva curta vida, li contaven també que el faisà era el seu emissor i espia i que havia vingut a casa nostre per buscar aquelles fotografies que ells ara li retornaven , ordenades i comentades.
Fa emocionar que un nen de 8 anys, llest i molt intel·ligent, d'aquells que no l'hi passa res per alt, tingui la capacitat per resguardar la pròpia il.lusió en un món de fantasia que , en el fons, ja sap que és això, fabulosa i necessària fantasia.

Objectes perduts

2010-11-15T18:06:00.005+01:00

Si trobés les ulleres segur que ho veuria clar. Fa temps que les busco, pel riu, però encara no he tingut sort. Potser els vidres s’han esmicolat i es confonen amb les pedretes que el fang ha amagat al fons de la llera . Però si trobés les meves ulleres, encara que només fos la muntura, si la trobés, em sentiria molt millor, com si tornés a ser jo, tot sencer. Llavors segur que ja no escoltaria les veus, només sentiria la remor del vent.
Tant hi he buscat, al riu, que de coses n’he trobat moltes. Coses precioses, algunes de tant delicades que m’ imagino la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Anells amb pedres precioses que encara brillen amb el primer raig de sol que les acaricia, o figuretes de porcellana a qui els falta una mà o un tros de cama. També sabates noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar. Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú les ha buscades mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si mai algú que volgués recuperar el seu tresor tingués a bé de demanar-me’l . Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada meravella. Guardià de les coses perdudes al riu, deu ser per això que sóc aquí. Per què, si no, resto aquí tot sol?

Jo també tinc la meva, d’història, malgrat no es massa llarga i fa temps que sembla aturada, que no vulgui continuar. I els records se’m difuminen i es dispersen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els hi rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no se’n van són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les escolto sovint i cada vegada més fort, dins el cap. Tant fort que m’esgarrifen, m’espanten, i voldria fugir per no sentir-les més i descansar d’una vegada. Però no puc. Llavors sort en tinc del vent, que em calma i m’agombola, com els braços de la mare que em bressolaven quan era petit. El vent mou els canyissars i els joncs i mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els crits s’allunyen, se’n van riu avall , igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig d’ossos i de carn, lliscant avall poc a poc, o encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em va rebentés l’ull i el meu cap esclatés. En aquest moment, al caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.

És per això que des d’aleshores segueixo buscant . Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pugues posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento a vegades, xisclar de por i de dolor, callarien. I tots tornaríem a cantar, mentre ens passem el cigarret de l’un a l’altre, dins les barricades, amb les bales xiulant per sobre els nostres caps. I riuríem per fer-nos passar la por, i per oblidar la pols i la sarna que ens envolten. Llavors tot podria ser altre vegada com abans que perdés les meves ulleres.

Aquest és l'homenatge que faig al Josep, el meu sogre, que ahir va fer 90 anys. Ell, amb la seva vitalitat i amb la memòria clara com l'aigua, és el que m'ha anat explicant el seu passat, marcat amb ferro i foc per la guerra. Ara és un dels pocs supervivents de la "lleva del biberó". Va per tots els que no van poder sobreviure a aquell episòdi tràgic de la batalla de l'Ebre.

panellets

2010-11-02T00:31:00.001+01:00

Una tarda per fer panallets. Una tarda per menjar-los. Una altre tarda per tornar-ne a menjar amb la resta de la nostra familia tan poc convencional. Cap de setmana a la cuina, amb càlides sobretaules i excés de calories.
Com un ritual, cada any faig un munt de panellets pels qui estimo. L'olor del forn envaeix tota la casa anunciant l'arrivada del fred, i jo torno a ser la nena que treia el nas darrera les piles de massapà arrebossat amb pinyons, ametlles, coco o xocolata i que demanava, insistent, que també li dexeissin fer boletes amb aquella plastilina, mentre pessigava bocins de pasta fins a enfitar-se. Però aquells dies tots els de casa, a la pastisseria, anaven atrafegats, i jo i el meu germà, per fer-nos notar, ens amagavem dins de la pila de sacs d'apillera que havien estat plens d'ametlla poques hores abans. Al cap d'una estona llargas la mare ens trobava a faltar i ens cridava pel nom i nosaltres sortierm de l'amagatall com si haguessim viscut una aventura. Dolces olors de la meva infnatesa.
Aquest ritulk culinari que repateixo cada any, és el meu homenatge a tots aquells que abans corrien enfainats al meu voltant i que avui ja no hi son. No m'agrada visitar el cementiri. Preferixo oferir als meus uns panellets exquisits i ben fets. Iguals com els que veia fer als de casa.

Música

2010-10-29T17:39:00.000+02:00

Aquella va ser una nit intensa. Vam anar a veure el concert de la Carola amb el seu nou grup de música LUMM. La quantitat de sensacions i records que em van envair mentre escoltava aquella música va ser extraordinaria. No era només el plaer i el goig de veure "la meva nena", que s'ha transformat en una dona potent i encisadora que creix i s'escampa com un aire càlid d'alt de l'escenari. Va ser constatar, altra vegada, que està immersa en un procés artístic en estat pur.

Els dos components de LUMM - Carola i Guillermo-fan música experimental. És clar que quan arribes a certa edat, poques coses ja et sonen a experiment. Acumules capes i capes d'imputs de les diferents tendències artístiques i sempre trobes algun referent conegut en tot allò que se't presenti com a nou. Cada cop se'm fa més difícil deslliurar-me dels prejudicis i gaudir davant d'una obra de teatre, una pel.licula o un concert. És un dels molts inconvenients de fer anys .Només l'art que excel·leix per la seva força , la sensibilitat o la frescor aconsegueix enganxar-me. I aquests joves creadors, ella , si més no, no està contaminada, i la seva frescor , la seva sensibilitat i la seva força et desarma i t'atrapa.
Algunes teories psicoanalítiques diuen que les persones tenim memòria genètica, que quan naixem portem al cervell una part de la memòria dels nostres progenitors, i que s'acumula i va fent gruix. En aquest cas, m'agrada aquesta teoria. Alguna cosa hi dec tenir a veure amb l'art de " la meva nena"

RETORN

2010-10-28T18:38:00.001+02:00

Torno a casa, al meu primer bloc. L’aventura del nou bloc no ha estat gaire interessant, i a més, ja m’ha passat la basarda que em feia rellegir tot el que havia escrit aquí en els meus temps d’incontinència verbal i emocional. Per contra, cada un dels posts em retorna amb tota la vivesa a aquells dies passats. Va ser una molt bona eina per a mi, i espero estar a l’alçada per què ho torni a ser.

També he de confessar que han sigut molts els amics i coneguts que m’han renyat per què ja no escrivia.Fins i tot el meu metge, el Salvador Colet, l’altre dia que em va fer una visita de control, em va dir que trafiquejant per internet va topar amb el primer post, el d’abans de que ell em treies la piga, i que volia saber-ne la continuació. Doncs tot és aquí, en aquesta tirallonga de paraules a vegades inintel•ligibles. Però tot allò ja és aigua passada, només és un record sense masses danys col•laterals. Una batalleta més per explicar, que això sí que ho he fet sovint.

El que no es veritat es que no escrigui. No pas al bloc, ni tampoc tant com voldria , però escric. I ara porto tanta embranzida que m’he atrevit a tornar

En aquests mesos que han passat, per fi m’he traslladat a la nova casa. I he fet un munt de coses. Però això son altres temes per els propers dies.

nou blog

2009-12-05T22:03:00.001+01:00

Ja tinc el nou blog. Volia penjar l'adreça quan estés del tot polit, però el tema de les imatges se'm retrassa per culpa de les obres que mai s'acaven.

Us hi espero!!

http://www.daltdelterrat.blogspot.com/

Punt i seguit...

2009-11-03T21:48:00.005+01:00

    Massa dies sense escriure.
   Potser aquest serà el darrer post d'aquest bloc perquè cada dia em fa més recança dedicar-hi una estona. Al bloc hi he abocat amb paraules atropellades  i una mica complaents, els pensaments i les emocions d'una etapa de la que ja en vull girar full.
   Continuo pensant que la diagnosi, la convivència, l'extirpació i l'absència de la meva piga ha estat una  experiència extraordinaria, la més trepidant i intensa que mai he viscut. Peró recordar aquells dies ara em fa una mica de basarda, com si quan els vivía no fos prou conscient de la gravetat i del perill que tenia dins el cap: la cortisona, bona amiga, em mantenia en un estat optimista i amb tots els sentits al límit.

   M'en vaig adonar aquest dimarts. Tenia hora a Can Ruti per fer una ressonància magnètica de control. Passavem pels passadissos de camí cap a la sala de radiodagnosi i el meu home em deia, un xic encongit
   - T'enrecordes? aquí vas entrar a quiròfon, aquí vas fer la reanimació i aquí ens vam saludar entre llàgrimes quan vas sortir de la operació.
    I jo m'ho anava mirant tot sense reconeixer gairebé res, amb un nus a l'estòmac: el lloc s'em feia estrany i desagradable i fins l'olor em feia arrufar el nas. Ben diferent de quan em traslladaven amb la camilla pels passadissos de l'hospital, sense ni una ombra de por ni d'angunia. Em sentia la reina de la casa
    Serà que el cos segrega endorfines quan sap que s'acosta el dolor i les hormones et fan estar tranquil i serè? Les dones embarassades sí que les segreguen per apaivagar el dolor quan s'acosta el dia de parir. Jo en dec tenir el rebost ple d'aquestes hormones, perquè sempre estan a punt quan em calen.

    Ara, un cop aterrada de la muntanya russa emocional, completament asserenada i en un estat vital excel.lent, puc dir que preferiría no tornar a passar l'experiència. Ja s'acabat. Dono les gracies a qui correspongui i torno a la vida normal, intentant fugir de la rutina i mirant endavant, sense oblidar tot aquest passat que encara m'és tant recent. Encetaré un blog nou, igual que fa una colla de dies he començat una activitat prou intensa sense haber d'estar pendent de la meva salud. Em trobo bé com feia molt de temps que no em trobava. I vull viure la vida d'una manera diferent: ja em toca
   Aquest blog ha estat la crònica extraordinaria d'un període. Una part de mi que ha quedat penjada a la xarxa i que rellegirè moltes vegades amb curiositat i plaer. Però vull preservar el seu valor testimonial i crec que és hora de posar-hi fi per no traïr-lo. Tinc previstes un parell d'accions basades en el que he passat i que em fa molta il.lusió de poder tirar endavant. Si en soc capaç i arriven a port, les penjaré aquí com a punt i final.
   Permeteu-me una floreta: he superat aquest entrebanc amb matrícula d'honor. M'estimo més a mi mateixa i molt més als que ja estimava.
   Malgrat no hi vulgui tornar, ha valgut la pena.

ESTADA AL PALAU DEL VENT

2009-09-16T14:20:00.006+02:00

El Palau del Vent

Plou i fa dies que refresca. S'acabat la temporada d'estiu: el nen ha tornt a l'escola i les noies a la Universitat. El meu home ja fa 15 dies que torna a treballar desprès d'un temps de baixa pel trasbals de la meva piga i d'unes merescudes vacances. Jo encara estic de baixa, tot i que força recuperada.

Asseguda a la porxada d'aquesta mansió que ja fa un any que ens acull, penso que ja no hi podrem fer vida: el vent de mar que s'esmuny entre dos petits pujols de la Serralada Litoral ens ve de cara a la terrassa i fa voleiar els papers i les estovalles i eriçar els pels del cos.

Aquesta porxada ha estat un descobriment i un regal: aquí em dinat, berenat i sopat. Hi hem rebut amics i familiars fent llargues i agradables tertúlies. Hem cantat i rigut, i a vegades cridat i també plorat.
Asseguda aquí, contemplant la magnifica perspectiva del Poble, també he escrit i llegit molt. De vegades només he esperat venir el capvespre per veure voleiar els ratpanats, desitjant que es cruspeixin els mosquits que ens tenen martiritzats. Al llarg el dia també ens visiten orenetes, tòrtores, garçes, merles, pardals i algún verderol. Les sargantanes surten de tots els racons entre les pedres, però la gossa, aburrida de no poder-ne atrapar mai cap, només les segueix amb la mirada i fa un lleuger moviment de cua, sense moure's del meu costat.

El Guardià

Un any, qui ho habia de dir! Vem venir aquí per pocs mesos i ja ha passat tot un any. I encara ens queden uns mesos, perquè la nostra casa definitiva està empantanegada amb paletes, lampistes i fusters.
Vull que s'acabi ja! ho necessito per la meva salut mental. Diuen que un dels afers de la vida que més estrés provoca, a part de la mort o la separació d'un esser estimat, és fer obres a casa. Ho confirmo.

Un any!, i quin any! el més...intens? dramàtic? interessant de la meva vida?. Un any que mai oblidarem ni jo ni els meus. Qui ho hauria dit que tot passaría en un lloc on mai habia imaginat de viure-hi: al Palau del Vent, aquest és el seu mot. Bona part dels records d'aquests darrers mesos és quedaràn aquí. No sé si podré o voldré arrancar-los d'aquestes parets i d'aquests jardins. Potser només m'enduré els recors de les llargues i agradables estades viscudes a la porxada.

Les Princeses

Perquè una casa no sempre és un lloc per viure-hi. S'hi pot menjar, dormir i fer veure que hi vius, però a vegades l'esperit dels qui hi vivien abans, dels Senyors de la casa, pesa a l'entorn com una boirina. No cal dir que si les cendres dels antics amos estan enterrades al jardí la boira es fa més espessa encara. Els quadres i la munió d'objectes recorden que algú els va escollir amb la il.lusió que allà, on encara hi son, hi farien tant de goig.
I les fotografies, amb somriures congelats i ulls que et segueixen si te'ls mires: vigilants, perquè ells encara son els Senyors.

Quan va venir el bon temps vem agafar els bartols i vem sortir a la porxada per fer-hi estada. A l'espai obert és respira millor i la vista descansa. La llum del dia va canviant el color de l'herba i els crits dels ocells et fan parar l'orella, mentre veus creixer plantes i flors. Així hem passat l'estiu, a la fresca ,com uns senyors, orgullosos de gaudir d'aquest espai privilegiat

Vista des de la porxada

Però ara ja s'acaba la temporada i la fresca ens fa recloure dins la casa com cargols. Els ulls vigilants i els somriures glaçats encara hi son. I jo necessito estar a casa meva, a la casa definitiva, envoltada de les meves coses. Necessito fer i desfer per reprendre la meva vida, la nova vida sensa la Piga.

Aquesta és la gran aventura que m'espera.

LLULLU

2009-08-26T13:20:00.040+02:00

Fa pocs dies he sabut de la mort d'en Llullu. En Llullu tenia nou anys i estava afectat per una pluridiscapacitat. El seu pare, l'escriptor Màrius Serra, va publicar fa uns mesos QUIET, un llibre de capítols curts on narra algunes de les experiències viscudes com a pare al llarg de la curta vida del seu fill.
Els pares d'en Llullu, en saber la dura noticia de la pluridiscapacitat del nen, van decidir seguir fent la vida familiar com fins aleshores, amb les modificacions pertinents per adeptarla al nou integrant de la família. Això volia dir seguir viatjant sovint, amb tots els inconvenients que comportava, sobretot quan el nen s'anava fent gran i calien més aparells i cadires més voluminoses per traslladar-lo.
QUIET ha tingut força ressò mediatic i ha donat ha coneixer la problemàtica dels nens com en Llullu. El llibre és ple d'emocions i sentiments: d'impotencia, de frustració, d'agraïment i també d'alguna reflexió irònica.
Envio des d'aquí el meu condòl als pares d'en Llullu. Segur que que viuen la seva desaparició amb una profunda tristesa i amb el punt d'alliberament de saber que ja mai quedarà sense uns pares que l'estimin i en tinguin cura.

Les experiència que relata en Màrius Serra , els seus sentiments com a pare, son plenament reconeixibles per mi, com a discapacitada- vaja amb la parauleta- que viatja en cadira segons la dificultat del lloc a visitar o del meu estat físic, que hores d'ara és encara de semi-convalescent.
Això ve a tomb de les meves mini-vacances passades: van ser quatre dies i tres nits força tranquils. Jo i la meva cadira, empesa en el camins més costeruts pel Jaume, vam visitar llocs que encara no coneixia: Lleida ciutat i la Seu Vella, on els barris del voltant de la catedral més semblaven del Senegal que pas de terres catalanes, i el Museu de Lleida, antic Museu Diocesà, abans que s' emportin cap a l'Aragó les cobejades obres d'art religiós, cosa que seria una llàstima perquè són les millors del Museu.

Cap al tard vem enfilar cap a Os de Balaguer, al Monestir de les Avellanes, un monestir de l'ordre dels Maristes que és alhora una hostatgeria en un paratge esplèndid i tranquil. Sopar, dormir i esmorzar al voltant d'un claustre senzill però molt antic.Vida monacal amb menjar auster i a les onze tots cap al dormir però, això si, en llits separats.

L'endemà al matí vem pujar fins al Nou Observatori Astronòmic del Montsec, des d'on vem intentar veure el Sol i les seves taques i flamarades que segons l'astrònem que ens va fer la demostració estan molt adormides des de fa uns cinc anys, amb el perill que l'astre escalfi menys i la temperatura del Planeta baixi. Potser que els científics es posin d'acord perquè entre els apocalíptics del canvi climàtic que ens diuen que la Terra s'escalfa sense remei i els astrònoms apocalíptics que pronostiquen que si la temperatura del Planeta baixés un sol grau sería una catàstrofe, ens fan estar amb l'ai al cor als pobrets neòfits.
Vem dinar a Tremp, que ens va agradar força tot i el sol de justícia que ens feia suar la cansalada, i desprès vem tirar amunt cap a Caldes de Boi, on teniem reserva a l'Hotel Manantial. El paratge és magnífic, malgrat que a mi les valls em provoquen una mica de claustrofòbia, però l'entorn i els accessos a l'hotel eren complicats, no només per a mi, sino per tothom amb dificultats de mobilitat que, en principi, sembla que hauría de ser el públic mes nombròs d'un balneari. Quant vem anar a les termes a demanar hora per algún tractament, em vaig començar a escalfar: allò era plè de pijos amb cossos Danone. Les iaies i els xacrosos hi devien anar a una altra hora perquè tothom anava amunt i avall amb el barnús blanc i les sabatilles a joc, que semblaven sortits d'un càsting publicitari. La recepcionista em va mirar amb un cert menyspreu i quan li vaig explicar el meu cas va anr a buscar la metgessa que em va dir, molt segura i davant de tots els guapos i guapes, que ella no es feia responsable de que jo fes el circuit termal perquè podia relliscar.
-I algún altre tractament?, vaig preguntar entre sorpresa i irritada.
-Bueno, si quieres un masaje, va respondre amb indiferència
Em van donar hora per una sessió de fisio l'endemà passat al matí, a 55 € la sessió. Mentre li feien el cartronet al meu home, jo vaig haver de sortir a fora amb llàgrimes als ulls d' impotència i de frustració.
En tornar a l'habitació, ja més calmada, vaig desdonar l'hora per telèfon, al.legant que de fisió ja me'n venia un a casa tres cops per setmana. El que no els hi vaig dir és que el meu fisiot és de la Seguretat Social. Un encant, per cert: jove i molt competent.
-Apa i que els bombin!!, vaig exclamar penjant l'aparell
Desprès vem comentar-ho amb en Jaume i estavem d'acord en que havia estat un problema de forma, del què et diuen i del com et tracten. Jo entenc perfectament que no puc accedir a tot arreu ni fer tot el que la majoria pot fer, i no per això m'he d'emprenyar. Ja són molts anys d'anar pel món i sé que el que no pot ser no pot ser . Però hi ha situacions que em semblen injustes i llocs amb persones amb poca voluntat per trobar sol.lucions

Per sort, l'endemà va ser un dia especial: al matí, la ruta del Romànic, visitant les esglésies de la Vall de Boi que encara no haviem vist, i per acabar el viatge, pujar a dalt del Parc Natural d'Aigüestortes amb el nostre cotxe ,com una deferència , i passejar una bona estona per unes llargues passarel·les de fusta amb totes les facilitats possibles.
Des de tant amunt, amb aquella vista magnífica de tots els cims, em vaig tornar a sentir reconeguda com a persona amb tots els drets.

Allò va ser el millor regal de les nostres mini-vacances
En Llullu també hi haguès pogut anar. De fet, és molt possible que els seus pares ja l'hi haguessin portat.

MINI VACANCES D'UNA CONVALESCENT

2009-08-10T20:16:00.003+02:00

Estic en un estat anímic proper als daltabaixos d'una muntanya russa. De les de fira d'abans, de les que pujava quan era petita. Ni massa amunt ni massa avall.
I en aquest estat demà marxo quatre dies de mini-vacances. El metge de capçalera me'n ha donat el permís. Aneu, aneu, que t'anirà bé, un lloc que no faci gaire calor i disfruteu força, que jo també marxo un mes.
Ja sabeu que quan un està de baixa no pot marxar de casa, no fos que truquès l'inspector de treball i no t'hi trobès. I a més el volant de baixa signat pel metge! Si no els tens tots no cobres la mesada aquella tant voluminosa que cobrem els suferts autònoms!
Dons sí, demà marxem cap a les terres de LLeida, que jo no conec gaire bé. La primera nit la farem al Monestir de les avellanes, prop de Balaguer, i les altres dues a Caldes de Boi, a l'hotel on hi ha les caldes.
Tornarem com nous: al Monestir ens arreglaran l'esperit i a les caldes, el cos malmés
Tranquilitat és el que ens convé. El nen col.locat a la muntanya i nosaltres com a nuvis. Llàstima que a l'hotel del Monestir només tenen habitacions amb llits separats, i a les caldes estarem tant baldats que només ens vindrà de gust repaparnos a les tumbones de la piscina.

Bones vacances a a tots , blogers estimats!

AVALL QUE FA BAIXADA

2009-07-26T14:08:00.003+02:00

Tot el que puja ha de baixar per força, i a l’inrevés . És una realitat que tots coneixem. El difícil és que un mateix se n’adoni mentre és al pic més alt o al pou més profund.
Una amiga de l’ànima, que va patir un càncer de pit als 39 anys i que se’n ha sortit del tot, ja em va avisar.
-Quan ja s’acabat tot, quan saps que tot ha anat bé, les forces i l’estat d’anim baixen per una pendent llarga i molt inclinada. A hores d’ara encara no ets a baix de tot.

El dia 21 tenía consulta amb el Dr. Colet, el neurocirurgià que em va operar: vaig surtir decebuda i emprenyada.
Sé que no tinc dret a dir això, perquè ell va fer la seva feina i la va fer d’una manera excel.lent: em va treure tot el tumor i el post-operatori ha anant molt bé.
TUMOR MIOFIBROBLÀSTIC INFLAMATORI/
PSEUDOTUMOR INFLAMATORI
Aquest era el meu alien, la meva piga. D’aquest informe de dues pàgines DA4 és la única cosa que vaig entendre i, de fet, la única que m’interessa
Però els pacients necessitem, o al menys jo necessito, informació sobre el que ha passat, el que m’està passant i el que em passarà durant uns mesos. Quines conseqüencies tè i tindrà tot el tractament sobre el meu cos , la meva movilitat i el meu estat d’ànim.
Dons res de res. Li vem treure les paraules en contagotes.Tinc la refotuda sensació que per ell és soc un altre cap esberlat i prou.. La única recomanació que em va fer és que no conduis , pel perill que hi ha de patir atacs epilèptics a tothom a qui l’hi hagin remenat el cervell. I això perquè el Jaume l’hi va preguntar, si no no ho sabriem.
Solució? Unes pastilles que prenía des del meu primer ingrés i que quan en vaig llegir els efectes secundaris més probables (no pas els possibles) em van posar la pell de gallina. Li vaig dir que per mi no poder agafar el cotxe era una condemna, però no hi va haver res a fer. Em va citar pel novembre i, apa, cap a casa.
Cap recomenació per acudir a altres especialistes per alleugerir les meves inflors, cap indicació sobre el meu estat d’ànim. Ni tant sols em va mirar la cicatriu.
En surtir de la consulta el meu emprenyament era considerable; La soledat del malalt que no se sent escoltat.

Em sento orgullosa de mi mateixa i de com he portat la malaltia, l’operació i el post-operatori. Penso que tota la meva volada mental causada per la cortisona i per la ubicació del tumor pot ser un cas clínic a tenir en compte per futurs malalts. Sé que no sóc res d’extraordinari i que ells veuen els tumors com el pa de cada dia. Però el meu cas sorprenia als metges i les enfermeres de l’hospital i el meu tumor va haver de ser analitzat durant molts dies per la seva raresa. Non coment.

La casualitat va voler que aquella mateixa tarda tingués hora demanada des de feia mesos al nostre naturòpata iridiòleg,.
Ell em va explicar que un atàc epilèptic pot tenir mil formes: no és només aquell atàc espectacular amb brumera a la boca. Qualsevol ferida o cicatriu al cervell pot fer de barrera a la corrent neuronal i produir un petit cort-circuit: uns instants de desconcert o de falta de conciència. Això pot no ser perillós sempre i quant no es condueixi. Molt bé, si m’ho expliquen ho entenc i acato la decisió mèdica.

Tot mirant-me l’iris el naturòpata em va dir que el que més l’hi preocupava era que després del que l’hi havia explicat de la meva eufòria i de l'activitat frenètica ara detectava que emocionalment estava en plena davallada, i que només estava a mig camí de la pendent.
-Això ho em d’aturar, perquè si no la patacada emocional pot ser forta i et costarà molt més de remontar.
- I una altra cosa. Aquí al teu ull no hi ha res de res d'una possible epilèpsia.
Em va receptar aquelles potingues naturals que recepten, unes per l’estat d’ànim i les altres per depurar el cos. També em va dictar un regim força sever, que no puc cumplir al peu de la lletra perquè aquesta semana és Sant Jaume i el dimecres anem al Sant Pol de la Ruscalleda, i després és la Festa Major, i després la Fira del Càntir, i els amics em porten bombons, i.....
Però jo ja em trobo molt millor. De fet, ja em vaig trobar millor només surtir del consultori del naturòpata. I ara sé que el que em passa és normal i que faig alguna cosa per alleugerir-ho. I pel que fa a la possible epilèpsia… no en vull parlar en públic perquè tot se sap. Només dirè que tinc la mateixa intuició que amb la meva piga.

M’ha costat molt tornar a escriure al blog. Cada dia pensava de trobar el moment de fer-ho, però no el trobava. A mida que vagi pujant els graons de la pendent que fins ara només baixava, tornaré a escriure sovint. Fins i tot alguna cosa divertida.

DIAGNÒSTIC

2009-07-13T16:44:00.002+02:00

Ara ja puc tencar una altra carpeta, o un calaix del meu armari interior.

Feia dies que la meva familia es queixava de que l'oncòloga que tè el meu tros de piga no digues res dels resultats. En Jaume fa cosa de 15 dies va trucar demanan què i li van dir que encara no sabien res. Va quedar una mica mosca.
Total, que com que el cap de setmana hi som tots a casa, les filles i en Jaume van tornar a apretar i aquest matí he trucat a Can Ruti.
M'han passat d'un departament a l'altra durant uns minuts. He de dir que, malgrat el meu convenciment i la meva intuïció que m'ha acompanyat tots aquests dies i de la que n'es testimoni el blog, per uns moments he temut que el metge em dones males notícies, però NO.
En Salvador Colet s'ha posat a l'aparell i m'ha dit: que era un mel----- inflamable, i que era benigne. Ai, quin descans. Amb l'emoció no li he dit que em tornés a repetir el nom del mel--- per explicar-ho millor, però l'important es la segona paraula: BENIGNE.
M'ha explicat que l'oncòloga ha tingut molta feina per fer el diagnòstic, que era un tumor molt poc comú i que fa poc temps que ho saben.
L'he felicitat, m'he felicitat a mi mateixa i li he dit que la meva intuïció era encertada i que ens veurem el dia 20, que tinc hora concertada amb ell.
No l'hi he dit Visca el Barça!, perquè ara ja no fan futbol, tot i que sé que a ell és el que més l' interessa

Amics i amigues, seguidores i seguidors, lectors i lectores, sapigueu que d'aquesta també m'en sortirè. I es que encara que costi de creure a segons qui, soc una dona amb bona sort.

ATERRATGE

2009-07-05T08:14:00.005+02:00

Aquest és el darrer informe sobre el meu estat físic, que és per això que vaig encetar aquest blog.
Estic en fase d'aterratge suau i previsible. Això s'ha acabat. S'ha acabat el vertígen i l'estat de consciència alterada.
Fa dos dies que no prenc cortisona i torno a ser la d'abans. No és que no m'agradi ser la d'abans, només es que l'aventura s'ha acabat i no crec que es torni a repetir. Parlo amb més calma i no gesticulo tant. Espero que també a partir d'ara escriure amb més cura i menys faltes. Potser amb menys empenta, però em sembla que encara em queden coses per dir. I si no, ja me les empescaré.
Físicament no tot son flors i violes: tinc la cara i els peus inflats. Sobretot els turmells tant inflats que la pell em fa mal. Demà dilluns trucaré al metge de capsalera per si s'hi pot fer alguna cosa, perquè no puc gairabé calçar-me, i ja tinc ganes de sortir i fer vida normal. També tinc una mica de mal de cap, més que no pas tots els dies del postoperatori. La cortisona deu ser tant potent que no deixa sentir cap mena de dolor, ho mata tot.
El que sí ha millorat és el meu insomni. No dormo moltes hores, però si que descanso millor i ja no necessito pastilla per dormir.
El meu estat d'anim d'ara és una mica variable. Tot d'un plegat em poso de mal humor i ploro. Això sí que no és normal en mi, ni abans ni desprès de la piga. De tota manera, jo mateixa analitzo el perquè estic plorant i ho incorporo a la carpeta d'efectes secundaris de tot el procés. I de la carpeta al blog. Que quedi pels estudiosos del comportament humà de persones amb pigues extirpades.....
El que més ha canviat és el formigueig d'amics i coneguts al meu voltant. Aquell seguit de visites i trucades que no em deixava pràcticament temps per escriure s'ha acabat. Les visites s'espaient i moltes vegades soc jo la que truco perquè tinc una mica de mono de parlar. Amb l'arrivada de la factura de mòbil ja m'he curat del mono.

Ja us en tornaré a fer cins cèntims de la meva evolució. I amb boniques novetats, perquè ja tenim la nova càmara de fotos i penso fer-ne i penjar-ne a tort ia a dret.
Amics i seguidors: no m'abandoneu encara que m'estigui recuperant, perquè això pot seguir sent una aventura divertida i encara tinc records recents per explicar-vos en forma de conte

LA PESCALLUNES

2009-07-01T12:43:00.006+02:00

La Pescallunes treballant

Durant aquest procès vertiginós d'una vida a l'altre que estic visquen m'he trobat amb moltes coses sorprenents. Una d'elles és la quantitat de "casualitats" dit en llenguatge agnòstic que m'han passat.

Fets que , per un motiu o altre m'han ajudat a tancar calaixos.

Els calaixos del meu armari interior, que he obert de bat a bat per fer neteja. Hi he tret les trenyines i la pols , i alguns, molt pocs, els he llençat i he deixat un buit que no crec que es torni a omplir amb la mateixa fusta.

Us n'explicaré un de recent.

Fa uns anys un amic actor, malalt i en fase de decadència, em va comentar que habia rodat una pel.licula amb un director molt interessant: en Joaquim Jordà.

Jo llavors no el coneixia i ell em va explicar que era l'autor més interessant de l'Escola de Barcelona, home intel.ligent i gens arrogant. La pel.licula es deia "Un cos al bosc" i era, si mes no, curiosa. Un thriller on la Rosy de Palma, aquella del nas picassià, feia de guardia civil lesbiana i al final em sembla que era l'assasina. El meu amic feia un personatge malalt i desquiciat. El propi retrat dels últims temps de la seva vida. En Jaume Valls va mori de sida fa uns 6 anys.

El que em va quedar és la curiositat per seguir la carrera d'en Joaquim Jordà. Vaig saber que era especialista en documentals que toquen als sentiments. "Mones com la Becky" (1999) o la últimaque va rodar abans de morir, "Darrera el mirall" (2006) que descriu el seu procés de malaltía mental en primera persona.

Vaig saber també que feia uns anys habia rodat " Numax presenta" (1980) l'aventura d'uns treballadors que davant l'incompetència i la cabronería dels propietaris, agafen les regnes de la fàbrica i viuen una aventura llibertària durant dos anys. Al cap d'uns anys roda "Veinte años no són nada" (2004) on veiem l'evolució dels mateixos personatges al pas del temps.

Jo sabia d'aquesta pel.licula, però mai l'havia vist. Sabia que la Pepi, La Pescallunes, entranyable companya artesana del Poble Espanyol que es dedica a la cistelleria en miniatura, fent reproduccions dels cistells tradicionals, hi sortía i que hi havia una història potent. La Pepi i jo teniem una relació cordial, però tot i que jo volía treure algún dia el tema de la seva participació en la pel.licula , no havia hagut l'ocasió de fer-ho.

I vet aquí que durant aquests dies ella m'escriu un mail molt emotiu interessant-se pel meu estat. (la única que ho ha fet que no es del meu cercle d'amics íntims del Poble). Jo molt contenta l'hi vaig respondre que sabia que ella es posaría en contacte amb mi. La intuïció de que la bona gent ens preocupem els uns pels altres en els moments difícils.

Doncs el dissabte passat, dos dies desprès , fan la pel.licula a TV3, al programa Cinema3 que normalment veiem, i desprès la pel.licula , . Però jo aquell dia estava més que cansada. Ja m'en anava al llit, però em vaig quedar. Volia veure la Pepi i la seva història.

I la història, barrejada amb d'altres històries d'altres protagonistes és la següent:

Dins de Numax, la fàbrica on van fer la revolució , hi convivien diferents corrents ideològics, tots revolucionaris. Ella era de tendències polítiques, altres de socials (una assistent social creient, un cuiner que va estudiar Dret per ajudar). La Pepi va coincidir amb en Juan, un home de caràcter molt fort i que arrossega a qui troba al seu pas. Ells dos inicien una relació tormentosa, i quan acaba el periòde de la fàbrica, ell proposa atracar bancs com a crítica al sistema capitalista. Ella el segueix i durant uns anys atraquen bancs a tot drap, amb el perill sempre darrera els talons. Diners, fugides, bogeria. I ell cau malalt del ronyò. Comença la crisi, i en un atracament a una seu bancària de Banc de Sabadell a Valls, ell exigeix als hostatges la presència del ministre d'Interior José Barrionuevo, de trista memòria pels d'esquerres. El ministre es treu el mort de sobre i hi fa anar al gobernador de la zona. Un cabrò, segons la Pepi. Les imatges i la narració dels fets deuen ser d'una tv local, perquè des de fora va explicant el poc que és veu darrera els vidres. Ttot en un plegat se senten trets i el gobernador surt ensangonat. I darrera , al cap d'una estona l'atracador enmanillat.

Ella, que era fora al carrer esperant-lo, es deixa agafar també. Podia haber fugit , però no ho va fer. Segons ella, estava amb ell a per totes.

Judici, anys de presò i quan surten, ell ja està molt malalt i ella li diu que el cuidarà fins a la mort.

Tots aquests fets ella els explica en un paisatge nevat del Pirineu, amb una fredor ambiental i una solitud que et deixa agafat a la cadira.

Si veiessiu i parlessiu amb la Pescallunes, entendrieu el contrast d'un personatge tant tendre amb una història tant dura.

I ara puc parlar amb ella dels fets, perquè ja he vist la pel.licula i ja he trencat la barrera . Aquest calaix ja el puc tancar amb tota la feina feta.

Va per tú Pepi, Una lliço de vida.

EL DIA A DIA D'UNA MALALTA TEMPORAL

2009-06-29T05:45:00.010+02:00

Si això és un diari d'un procés de malaltia a sanació, crec que cal que us posi al dia del meu estat actual, de l'evolució de la PIGA

Són les 4 de la matinada. Això ja és un simptoma del meu estat anormal. Sempre he sigut dormilega, i quan la són em va començar a fallar, ho vaig arreglar amb unes pastilles homeopàtiques que em van regular i que darrerament ja no prenía. Haber d'aixecar-me molt d'hora (a les 4 del matí) per alguna ocasió especial em produïa un stress que no em deixava descansar.
Però des del coneixement de la Piga això ha canviat. A les 3 com a molt, obro uns ulls com a taronges , tot i haber pres pastilla per dormir receptades de les de farmàcia. I el meu cap comença a caminar depressa, depressa, fins a arrivar a alguna decisió ferma i important que he de portar a terme aquell mateix dia o com a molt començar a moure els fils. I escriure més i més
L'acceleració ha anat minvant darrerament, però no la llucidesa ni la fermesa. Fins i tot la vista s'em ha afinat.
Tinc una gana desaforada.He de menjar molt sovint, també a la nit. Fruita és el que més em vé de gust. Menjo compulsivament i amb poca cura. He de vigilar les formes, perquè el dia 29 anem a celebrar Sant Jaume al Sant Pol de la Carme Ruscalleda i no és cosa de fer el número.
Tot aquests desgabells són causa de la medicació. Fa gairabé 2 mesos que prenc cortisona, un verí que d'aquí a 4 dies ja deixaré. També prenc una pastilla per no tenir atacs epilèptics, que sembla que hi algún risc en operats de tumors cerebrals. Algún Paracetamol i un protector d'estòmac. Calç pels meus ossos i la pastilla per dormir. Això es tot. El meu fill me les va donant una per una perquè no em desconti.

El que també m'ha afectat és a la força muscular, i va a més. He de caminar amb crosses per casa perquè cames i braços em fallen. Alguns dies fins i tot en cadira de rodes. Pel carrer sempre amb cadira. Entrada triunfal al meu nou Poble, cura de moro!! pitjor que ara no em veuràn.Faig els exercicis de sempre i em banyo a la piscina de la casa, però cada dia em costa més de pujar graons.

Fins al dia 20 de Juliol no tinc visita amb el Dr. Colet. Dels resultats oncològics encara no s'en sap res. Al laboratori no deuen patir gaire. Jo tampoc.

El que sí em preocupa és com serè desprès de deixar la medicació. Vull recuperar el meu estat físic anterior, com a mínim. Però no vull abandonar el meu nou estat mental. Això és un regal!!

Tinc una capacitat d'organització superior. Perdoneu la inmodèstia, però en aquest més i escaig he organitzat, ajudat a organitzar la vida de totes les filles i nebodes, que amb 20 i pocs anys els cal un cop de mà de tant en tant.
Posaré el meu anglès a un nivell acceptable. He organitzat un grupet familiar per cantar i tocar. (hi ha 4 músics professionals ). Ja m'han convidat a participar en tertúlies literàries i en publicacions de la zona. I l'Alcalde, antic amic, tindrà la meva participació en temes de mobilitat (hi ha pocs especiments com jo al poble) i cultura. També em agafat el relleu de l'organització de les estores de Corpus al carrer de la nostra nova casa. Els debem als veíns una compensació, desprès de 2 anys d'obres en una carrer estret. En fí, que us puc dir, que s'em ha girat feina extra i estic molt contenta .
Una cosa que he hagut de fer és limitar les visites d'amics i coneguts. Recibo de 6 a 8. No és per manca de ganes. Es per esgotament. La meva deshinibició verbal fa que les converses s'allarguin molt. El telèfon el controlo jo. Sort que les trucades nacionals són gratis amb l'ADSL i Movistar em regala 1000 minuts cada mes, sino sería una ruina.

He pensat en comprar-me una motoreta d'aquelles elèctriques , per no haber de passar en cotxe per tot arreu. Un Papamòbil de coixos i anirè saludant a tothom amb la mà com la Reina del mambo..... Aixo de la reina és conya, però lo altre no.

Us imagineu que ara , sense medicació perdi aquesta marxa?. Vull perdre l'insomni, l'ansietat de gana, la feblesa física però no pas el bon rotllo i les ganes de fer moltes i moltes coses. I així serà perquè darrerament tot ens va com preveiem.
La veritat és que em faig una mica de por. I la familia està a l'expectativa. El meu home em mira a vegades una mica espantat, patint que no faci una trompada en el meu descens d'aquest núvol.

El meu aspecta físic si que ha millorat força. Ja no semblo la novia d'en Chuky, malgrat que encara conservo restes d'hematoma a la cara. El serrell del cabell em cobreix la cicatriu i el cabell rasurat que va creixent i vaig a cap descobert, només em resguardo del sol.

Vull penjar-vos fotos, però hi ha hagut un inconvenient. Passejant per Barcelona algú es va enamorar de la bossa de la meva filla Estela i li va manllevar. La càmara era dins i ara ens en cal una de nova. Aviat, no cal patir. Potser aquesta persona desaprensiva veu les fotos de la camara i arriva per casualitat a aquest blog i les penja ella mateixa. El món es ple de casualitats.

Ara descansaré una estona al llit, i anirè intercalant l'acció aamb el descans. Però el meu cap no no para mai. com si hagus pres psicotròpics. I gratis.

TREBALL DE CAMP

2009-06-27T06:16:00.012+02:00

L'ORDRE

Fa tres anys, durant les llargues estances de la meva mare a l'hospital en la seva malaltia i mort , ja vaig escriure al Fòrum http://www.elsomriuredemonalisa.net/ sobre l'estreta relació que s'estableix entre els malalts i familiars veïns d'habitació.

Aquesta vegada però, el fet de ser jo la que ocupava el llit em donava un punt de vista diferent.

De fet , els primers dies d'hospitalització a Mataró no n'era del tot conscient d'aquesta diferència. El meu estat poc despert i el record encara recent de l'estança amb la mare feia que m'ho mires des de la barrera.

Però aviat em vaig encuriosir.

M'apassiona la gent. La seva manera de viure i organitzar-se. Els seus gustos i el que els desagrada. El perquè som com som.

Treball de camp de sociologia. No cal pas anar a la universitat. S'en aprèn molt observant. I sense molestar, només observant, a vegades preguntant i responent sempre a les seves preguntes. Perque a la gent, en general, li agrada explicar-se i ser escoltat.

Durant l'estança de 10 dies a l'hospital de Mataró vaig tenir 3 veines. Totes agradables, totes molt diferents:

LA MARIA

Una senyora de 84 anys. Molt senyora. Havia patit un petit desmai i li feien proves, però no semblava pas res greu, coses de l'edat. Tenia dues filles, una que vivia a Andalusía i l'altra aquí, que era la que la va acompanyar els dos dies que vem coincidir. Andalusa de Màlaga, s'havia casat amb un mariner català i s'havien traslladat a LLeida, on ell va deixar la navegació per dedicar-se a la comandancia.
Ara estava vivint amb la filla de Mataró, casada també amb un català que s'acabava de jubilar. Debia ser notari o jutge.
Es parlaven entre ells sempre en castellà. No teniem cap interès per encendre la televisió.

El que més em va sorprende és l'ordre i la pulcritud del comportament de mare i filla, i per extensió de la familia. Fins un punt d'excès. La filla tenia 5 fills, els quals tenien entre tots 8,5 nets, però volien arrivar a 10 , dos nets per fill.
Aquell ordre em va deixar estorada, comparat al caos que jo detectaba al meu món. Les meves coses repartides entre La casa de Terrassa i la del Maresme. Calia comprar camises de dormir a corra cuita, les coses que demanava al meu home que em portes de casa no les trobava, les filles no savien on dar-la, el petit mig col.locat a fora de casa... Visites que venien que no els pertocava i m'atabalaven. Habiem de posar ordre al nostre caos, perquè jo m'estaba desgastant.

LA MANUELA:

Dona de 76 anys. Andalusa que va venir als anys 60amb les primeres emigracions. Havia patit un ictus( una embòlia) que li afectava la mobilitat de les mans i la parla. Amb 8 fills i 10 nets, tots vius i instal.lats al seu voltant. De jove va deixar el seu poble i els fills amb el marit i va venir a buscar feina. Un cop en va trobar en uns fàbrica , va reclamar els fills , però del marit no se sap ben bé què s'en va fer . Fills i filles tots casats i amb un nivell de vida prou bó, encara que alguns ja patien la crisi. Atur, neguit per les hipoteques altíssimes.

Es parlaven en castellà. Dues de les netes, de pare català, parlaven amb nosaltres també en català: les dues tenien estudis universitaris. No va estar sola en cap moment tot i que no li calia ajuda especial i les filles es repartien l'horari.
Roba, armari, neteja, ejercicis de recuperació de mobilitat. Tot en ordre perquè les filles ho controlaven, rivalitzaven entre elles . La memòria i la mobilitat li va millorar, però la parla no sabría dir-ho perque el seu era andalús tant tancat i papizot que no s'entenia res de res.

Tot el que en sé de les seva vida és per les converses de la familia. Quan va marxar els vaig anyorar unes hores, però no vaig posar el "pasapalabra" a la tele ni vaig fer sudokus com feien compulsivament.

LA DOLORS

Una delicia de criatura. Amb 32 anys i 3 fills petits, entre 9 i 4 anys. Va ingressar amb un inflamació del fetge molt evident, però els metges no li donavengravetat. Finalment va entrar per voluntat pròpia a urgències. També era diabètica i li calia punxar-se dos cops al dia. Tenia un unic vici: fumar. Sortia de l'habitació moltes vegades i s'en anava a baix a l'entrada a fumar. Jo no sabia que això era permès.

Petitona, bonica i simpàtica, catalano-parlant de pare andalús. El seu marit era castellano-parlant, i entre ells es parlaven castellà.
Tota la seva família treballava i estava estones sola, que aprofitavem per fer-la petar. I vem parlar de l'ordre de cada casa, el tema que a mi m'ocupaba aquells dies.

Era evident que amb 3 fills petits i treballant a mitja jornada, ella estaba organitzada. I jo li vaig transmetre la sensació de desordre que patía darrerament en el meu entorn, provocat també pel fet de no viure a casa i per l'entramat familiar tant complicat. Ella em va comentar que moltes vegades les aparences enganyen , i que aquelles parelles que tenien la vida tant pautada i organitzadaq, de ben segur que tenien algun cantó obscur, algún secret. Un o una amant que trencaba aquesta cuadricula armoniaosa. Vaig pensar que tenia raó. A casa hi ha un cert caos, però no hi ha amants amagats ni zones obscures.

Vem tenir el morbo de mirar-nos "House" la ùltima nit que vem passar juntes. Algún amic gosa fer conyeta amb mi i el meu bastó. Però delluny tinc la mala llet d'ell. Ara bé, els aparells amb que martiritzen als pacients, els vaig tastar gairabé tots aquells dies.

Sobre les dues companyes que vaig tenir a Can Ruti, ara no m'extendre. Una d'elles i els seus fills , mereixen un capítol a part.

El que sí que puc afegir al treball de camp és el resum de les conclusions que en volia trure aquí

JOSEFA: 11 fills. 6 nets Castellanoparlant. Antena 3 Tv a tota hora

CONSUELO: 4 fills. 3 nets Castellanoparlants. Al final vam pactar de mirar TV1.

CONCLUSIONS DEL TREBALL DE CAMP

La Catalunya real no pateix crisi de natalitat:

Entre la Maria, la Manuela, la Dolors, la Josefa , La Consuelo i la Montse que sóc jo , sumem:

·31 fills . 27 nets

Surt a més de 6 fills i 5 nets per dona, tenin en conte que la Dolors i jo encara no em començat a tenir nets.

TV3, la nostra, és practicament invisible per la majoría de la població de la Catalunya Real hospitalitzada de la provincia de Barcelona. Guanyen per golejada Antena 3 i Tele5.

El català no és una llengua gaire comú per comunicar-se al Maresme i Barcelonés. Si un s'hi esforça, pot arrossegar a parlar-lo a algú predisposat a fer el gest.

LA PIGA DE PLATA

2009-06-22T18:38:00.007+02:00

Tot té un perquè.
Fa uns mesos, teniem una festa familiar a França: el bateig del primer fill d'un cosí del meu marit.Un altre dia ja escriure sobre les relacions familiars.
El fet és que jo no soc ni he sigut mai persona enjoiada. Em costa comprar-ne i les poques que s'em regalen no m'en recordo mai de posar-me-les.

Però per anar a la festa vaig dir-li a en Jaume que potser em feia falta algún penjoll.
I ell, amatent, el va encarregar en secret a una companya i amiga artesana del Poble Espanyol. Els encàrrecs d'aquesta mena neguiteigen a l'artesà. Es millor no coneixer al destinatàri, perque és molt compromès i lèsforç no compensa ni creativa ni econòmicament.

Va arrivar el dia que la joia va estar feta i el Jaume i el nen me la van donar una tarda al taller.
Vaig quedar sorpresa. Com és que la Christine, una noia jove, alemanya, que ha estudiat a l'Escola Massanqa, que fa una joieria contemporània basada més que res en plàstic i altres materials alternatius que sap que a mi m'agraden i que porto orgullosa arreu, ha pensat aquesta peça de plata cremada, com un ull, neólítica, dura? Anaba penjada d'un cordò verd, que desseguida vaig demanar que canviés. Ho va fer. Un fi cordò d'alumini li va donar més coherència a la peça i jo la vaig portar de gust alguna vegada. Al meu ritme inconstant d'enjoiada.

En saber que tenía el tumor, una de les nits visionàries que vaig patir-gaudir i que per sort van minvant cada dia més, vaig veure ben clar que el penjoll era la imatge física de la piga. i que l'utilitzaría com a amulet artístic. Aquestes accions de performance artística feia molts anys que no m'hi posaba a fer-les. Eren coses del passat d'estudiant d'art que dificilment sortien a la llum.

I vaig proposar al Jaume de fer les fotos. I a la meva filla que em pintès els dibuixos onírics i que m'omplissin de "pensaments" que florien al pati des de la primavera.
També vaig demanar permís per posar el nom de l'autora, que ara està embarassada i sensible, avisant-la que potser no serien alabances tot el que llegiria.
I m'el va donar :

CHRISTINE HARWART

Can Brillant
Princep de Viana
Poble Espanyol de Montjuic
canbrillant@yahoo.com

Hi aquí teniu l'explicació de la piga de les fotos. La que m'han tret del cap és a la lleixa del laboratori oncològic. La meva piga de plata cremada és al joier desada. Mai més me la posaré, però sempre hi serà.

EL RETORN

2009-06-20T13:49:00.032+02:00

al llit de l'hospital

CIUTADANS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUI!

Aquesta frase és manllevada, ja ho sé. Però descriu el meu estat d'eufòria real, encara que els metges en diuen desinhibacióa verbal i no sé quantes cites clíniques més. Però la PIGA ja és fora. Tota sencera. Ara és dins d'un potet d'aquells de laboratori en una lleixa per acabar d'analitzar. Jo segueixo amb la meva que és una piga. I el metge, en Salvador Colet, diu que l'oncòloga no sap ven bé el que és. Que pot ser un melaminosequè. Ara no tinc els informes mèdics a prop i no em vull aixecar, que això si que encara em costa una mica. La casa és gran i són desats amb tot els patracols. Que en principi no és dels que de seguida es reconeixen com a maligne. Però que tampoc és dels reconeixible com a benigne. Que n'ha demanat tot el tumor sencer i que si de cas ja em trucaràn abans del mes de la propera visita a Can Ruti. Com ho veieu?
De fet , amb el metge vem parlar més que res del Barça, tema del que jo no en sóc gaire seguidora, però que amb el diari damunt del llit de l'hospital, en contes de fer-me cas a mí, volia saber les noves. Li vaig dir que el porter Victor Valdés no fitxava pels diners i em va dir que impossible. La va encertar. Espero que el diagnòstic meu sigui encertat, en aquest cas per mi. I si volen machacar la meva ferida interior que ho facin.Ja ho sabeu que estic a les seves ordres.
La intervenció va durar 5 hores. Mai havia patit tanta anetèsia. Però o la medecina avança molt o el cervell és diferent. Em vaig despertar amb uns copets al braç que em deien
-Ja està i ha anat molt bé.
-Ja ha acabat tot- pensava jo, amb llàgrimes d'emoció

I la familia va passar en torns de 5 minuts. No s'ho podien creu
re. Vaig estar 24 hores a semi-UVI, acompanyada el torn de dia per una enfermera de planta que havia baixat voluntariament per aprendre el funcionament d'aquella planta. I vam aprendre juntes. Jo preguntava i ella contestava.
Quan va marxar l'hi vaig dir:
-Ha estat un autèntic plaer.
I ella amb un somriure
-Igualment.

A la pregunta que em feien
- De l'escala de dolor del'1 al 10?
- El 2.
Què més puc dir del primer dia d'hospital?.
Desprès van venir els 6 dies més de planta, que de mica en mica aniràn sortint aquí.
Molt interessants. Molt enriquidors. Com una carrera universitària de sociología i un curs o dos de medecína.

Però ara vull fer un homenatge al meu nucli familiar.S'ho mereixen.

Durant els dies d'Hospital en Jaume va estar gairabé al 100% per mi. La filla gran, la Carola va marxar al cap de 3 dies a França amb el su company, perquè feien una trobada familiar de germans i pares, ara separats,que és dificil d'organitzar. Va marxar amb el meu plè consentiment. Jo estava bé.
L'Estela, la segona, ofegada d'exàmens i de treballs. Venía gairabé cada dia perquè ella tè cotxe. Però veies el seu neguit per la feina pendent.
I l'Eugeni, el nostre sol que farà 7 anys el dia 21 de Juny, que va venir un dia amb el seu pare. Jo patia perquè la meva cara era - encara és una mica- com un mapa,i no volia espantar-lo. L`hospital no és lloc per a nens, que hi ha moltes coses surant a l'aire. Peró amb en Jaume ho vam valorar i vam creure convenient que vingués a veure la mama. Ell va estar bé durant la visita. Una mica nerviós i desseguida vam desviar l'atenció cap a la vista de la finestra. Allò que en diuen l'Skyline de Barcelona, des d'on va distingir-ne tots el edificis prop del mar i fins i tot Montjuic, allà on la mama tè el taller-botiga. Està enganxat al Google earth i tè un sentit de l'orientació prodigiós.
Jo em vaig tranquilitzar i ell semblava que també. Va tornar a casa els oncles, on ha estat a temps complert els dies d'hospital de Mataró i els de Can Ruti, i a temps parcial durant la meva estada a casa abans de la intervenció.
Però la Marta, la mestra jove i bona, va avisar a la tieta dos dies desprès de la visita , que el nen estava a classe i que desseguida li saltaven les llàgrimes, quan durant tot el trasbals havia estat bé i informat dels passos que la mare havia de fer per curar-se. Gairabé no vam tenir temps de reaccionar, perque l'endemà ja tenia l'alta per sortir de l'hospital. Una setmana justa desprès de l'intervenció. El matí em van treure les grapes de la ferida. Com un entepissat de cadira, grapen pell i òs a l'hora. Primer l'infermera i jo contavem. Ella disfrutava, se li notava . A mì em fan més angúnia les foteses que no fan mal que les coses grans. Em va venir una basca i em vaig mig desmaiar. Primer signe de debilitat. Em vaig sentir humana desprès de tanta fortalesa arrogant.

Vaig tornar a casa desprès d'haver dinat allà per última vegada. Una mica trasbalsada per la visió del meu cap rapat 2 cms. enderrera del cabell i una cicatriu de l'orella fins a més de mig cap amb un aspecte entre la Queen Elisabeth I i la Hilary Swann de "Million Dollar Baby". Per desgràcia, més semblant a la Queen.
Tot això a mi no m'afecta massa, però pateixes per les sensacions dels qui t'envolten. Per sort , les infermeres em van donar instruccions de com curar la ferida a casa i vaig sortir amb unes gasses i una reixa, com els dies d'estada allà, però que em donaven un aspecte de malalta digna.

Ja estic acostumada que la gent em miri pel carrer. Ara em miraven per una altra cosa, perquè al desplaçar-me en cadira de rodes no s'imaginaven el quadre sencer meu, tan espectacular.
A la tarda va venir l'Eugeni a veurem. Son pare el va anar a buscar a l'escola i llavors vam veure que passava. Massa dies sense contacte amb nosaltres. Tot i que sempre li hem dit que mai el deixeriem- alguna breu xerrada sobre la mort dels avis feia temps que l'haviem encetat, pero era massa petit per entendre el concepte de mort dels pares- estava realment enyorat. En el fons de la seva motxilleta, com diu en Ramon , el psicòleg que l'ha acompanyat els darrers 3 anys, hi ha una sensació d'abandó que va aflorar aquests dies.

Però amb aquella visita i el retorn a casa de l'endemà, es va esponjar. Les seves mostres d'amor ens van conmoure com mai ho havia fet.

- Mare, pare, ens agafava de les mans a tota dos formant un cercle tancat. M'acaronava i em cuidava com mai ho havia fet. Va entendre que el que jo li havia dit era vertitat. Que tornaria a casa i la mare estaria molt millor. Que en Pep Guardiola havia hagut de marxar de casa de petit una llarga temporada per aprendre a jugar a futbol. Que la mama, de petita marxava al poble de Castellví de Rosanes amb l'àvia perquè a casa tenien feina i a mi m'era molt sà pel cos però molt trist per l'anima, perquè no veia els pares durant un mes llarg, que abans no hi havia cotxes per anar amunt i avall.

I ell va entenen que , com sempre, pot confiar en la nostra paraula. I un sentiment de gratitud i d'entendre el seu destí , que jo no he volgut acceptar ni percebre mai, va sortir de la seva mirada neta i clara. Es tan llest emocionalment, que a vegades fa mal i tot. Un fill natural es comporta diferent. Ell és especial i sabrà ser feliç. Es fa estimar per tots.

Llàstima que el nirvana, com diu en Jaume, es va trencar quan la gossa de la casa, malparida ella, em va arreplegar les ulleres de sol, que em són tan necessàries aquest dies, i me les va trinxar.
Sense possibilitat de lligarla i ensenyant les dents, quan va arreplegar les graduades de la Carola , va rebre un cop d'escombra del meu home, pacífic de caràcter i de convicció,que la va fer grinyolar una bona estona. Fa dos dies que se m'acosta quan surto al jardí i jo li ensenyo amb cara encesa les ulleres de sol. Ella em mira entenent, però no deixa de ser malparida i pesada.

Em sembla que el que més m'ha afectat la piga és amb la meva relació amb els animals. Els dos gats que encara són a Terrassa i ens obliga anar-hi sovint pel menjar i el maleït pèl, els col.loquem amb una dona. Només ens quedaran els dos periquitos que també son hostes a casa els cunyats i les 4 tortugues aquestes que no és poden tenir, les d'aquí que estan protegides per llei prohibides, però que tot el poble en té i que es van regalant entre veïns cada vegada que en neixen. Ahir em van dir que una estava posant ous. A cals cunyats. Ai, senyor la natalitat dels essers catalans és una capsa de sorpreses.

EL COM

2009-06-05T08:52:00.016+02:00

Tinc 53 anys i sóc dona. Una edat difícil. Fisicament tot va de baixa, malgrat et cuidis molt i tinguis empenta. I jo, de força i empenta sempre n'he tingut, tothom m'ho diu!!

El meu cos i jo fa molts anys que ens coneixem a fons. Des que als sis mesos la poliomielitis em va cobrir amb la seva capa i em va deixar com un petit titella trencat. Amb molt d'ajut vàrem treballar dur per adreçar i donar autonomía a un cos amb unes seqüeles que semblaven molt més greus del que finalment van ser. Però jo no deixava de ser la més feble de la nissaga, la que s'hauria d'acompanyar i tenir-ne cura tota la vida, la que s'havia de protegir.

I amb aquest cosset trencat meu m'he enfrontat a una vida plena. He après a entendre la seva evolució amb l'ajuda dels metges, alguns d'ells extraordinaris. I he estimat , he gaudit , he tingut fills i he estat activa i creativa. Una dona amb bona salut física, però amb unes necessitats mèdiques espaiades i constants.

Això sí. Un cap serè i despert. Déu ens el conservi!.L'orgull de qui se sent superior a d'altres que no hi arriven. Un punt de dolentería per descarregar.

Tampoc va ser fàcil arribar a aquest punt d'acceptació de la diferència. Durant les etapes de l'infantesa i de l'adolescència em quedaven moltes coses al tinter, unes de més simbòliques però d'altres més doloroses. Aquest caràcter meu es va anar forjant també per aquí. Si no podia fer una cosa, fós la que fós, agafava una drecera, o una altra , o una altra. I si finalment tampoc podia ser , es que no havia de ser. Diuen els experts que és el caràcter dels coixos amb empenta. Res d'extraordinari, doncs.

Els últims anys això començava a fallar.
Una neumònia per culpa d'ur un robatori d'una quantitat important,per un descuit absurd i desprès d'un dia esgotador va ser l'avís. Les coses m'afecten psicosomàticament. Curada peró avisada.
Llavors la nostra vida i la del meu enton es complica poc poc i texeix una xarxa de petites desgràcies seguides. La malatia i la mort de la meva mare, les meves filles adolescents. El nen amb la seva motxilla del país del fred.El coneixement de l'Alzehimer galopant de la vidua del meu germà, amb 32 any i.amb les seves dues filles de l'edat de les meves....L'entorn familiar s'havia aprimat tant, i aquella nena feble , aquella titella apedeçada es va haver de convertir en la força principal del carro, amb en Jaume sempre al meu costat i donant suport, però és la meva nissaga.

I la pressió sanguínea va començar a pujar, i el cansament a aflorir. Dolors, cansament físic i psíquic. Proves i més proves. Aquest especiment de polio que jo sóc com un dinosaure a estudiar pel perill d'extinció, va fer la passarel.la , consentida clar, davant de vint metges i tècnics xixarel·los que miraven els meus ossos i les pròtesis com si miressin un documental xinèsd'aquets d'anatomia I jo? era evident que no en treuria cap benefici per a els meus mals. Maleïda classe mèdica. On són aquells metges que et miraven a la cara i et deien les coses clares?

Finalment una neuròloga com les d'abans em mira als ulls i em diu: estàs depresiva, fes-te una analítica. Depresiva jo? L'analítica confirma una brutal anèmia per ferro que la deixa estorada a ella i a mí alleugerida però molt emprenyada. Que desprès de 6 mesos i dient a tothom que encara tinc la regla, no se l'hi hagi acudit a cap metge miop fer-me una analítica!!. Vaig perdre la confiança en la classe mèdica.

Vam seguir la via alternativa de l'osteòpata i encetar del naturòpata.Què carai, t'escolten i et redrecent i amb bons resultats. Tornes a entendre el teu cos .

I així, amb aquestes forces encetavem un curs difici ,el 2008-2009l. Ens traslladem de Terrassa al Maresme a viure. El nostre fill de 6 anys ja té plaça a primer de primària a la nova escola, però l'ampliació de la nova casa , la casa on havia nascut el meu home i que esdevindría la casa de la nostra vida només són quatre fonaments i unes vigues antigues, i molts papers aturats a l'Ajuntament, malgrat les previsions de paletes i arquitectes que pel febrer ja hi podriem anar. Sempre passa, ja ens havia avisat tothom!

- Ja trobarem una sol.lució, deia el meu home. I quina sol.lució va trobar!!

La generositat i la bonhomia dels meus cunyats ens ha permés habitar la mansió familiar que era buida fa uns anys. Una torre de principis del segle passat de tres plantes amb uns jardins centenàris i una piscina. Tè algunes cosetes: Sant Cristos i Sagrats Cors arreu, quadres de sants moribuns al capçal on hem posat el llit de campanya, figuretes de Papes i Santes nenes, ulls que et vigilen des de les fotografies dels antics habitants i a vegades , a la nit, sembla que se sent el caminar de bastò de l'Agueda, la minyona de tota la vida i que va quedar l'última a la casa: un caràcter difícil suposo que també com a fantasma.

Però nosaltres ens hi vam traslladar amb il.lusió i ganes l'11 de Setembre. Encara feia bon temps, i com els Marquesos de Caravàs -el del gat amb botes- vam ocupar només la planta baixa. Quatre mobles de la meva mare, quatre llits arreplegats i alguna foto per neutralitzar les de la casa, i a començar una nova vida. Beneïda piscina que vem utilitzar al entrar i que ara és el meu suport per nedar i fer una mica d'exercici. També hi ha la gossa, que no serveix per defensar-nos dels de fora i però sí per emprenyar els de dins. Ja la tenía una mica a rotllo, però amb tot això d'ara està gelosa i s'ha d'anar amb comte amb ella.

Quan va venir a la tardor i l'hivern la meva autonomia s'en va ressentir molt. Arrivaba de la feina fosc i negre. Fred molt aviat (El Palau del vent, en diuen aquí ) La casa no em permet fer totes les tasques que abans feia. Comprar es converteix en un via-crucis impossible. No hi ha sucural de la nostra caixa. I un cop ho tenim una mica més apamat , el Govern fa l'oferta d'arreglar els carrers, i barraboum, tot el centre tallat al trànsit. El meu cotxe, massa grans pels carrers estrets i plens de cotxes a les voreres. Reclusió. De la feina a casa. I el meu home cap aquí i cap allà.

I jo que no tornava a estar bé. Nou metge. Em demana una analítica: t'hauries d'estimar una mica més, em diu. Si jo m'estimo, però hi ha el que hi ha....

Em comporto apàticamant, tinc són, no parlo gaire, no discuteixo ni ploro. començo a fer petites transgresions que les amigues volen compartir, però que són espontànies. No em surten les paraules, a mí, aquella que xerra pels descosits i a quí l'hi agrada la tertúlia de desprès de dinara la feina del meu taller. No em surten algunes paraules l'entorn és torna cada vegada més prim. Dormir...

El meu marit em mira, preocupat- Què pènses?- res-responc.

Em porta a Copenhaguen pel pont de Maig. Celebrem amb retard els meus 53 anys del dia de la Mare de Déu de Montserrat. País net, ordenat, fred. En tinc un record pla . El que més em vé al cap és la fotografía d'una noia d'una cabina de sexe al davant de l'hotel. Esmorzar i sopar en honor del seu cul daurat.
En una botiga de coses de diseny preciosa em vaig colapsar. Ajudem a triar, Jaume. Malament, va pensar, no és ella.

I el dia 10 de maig tinc un desmai. Ambulància, porten la camilla dos nois tan bufons..., entrada a urgències a Matarò, escàner i ressonància El doctor House és per aquí?, ell també porta bastó i camina de cantó .Tothom tan amable i agradable. Quin hospital més coquetò i quins colors més encertats a les parets.
En aquest estat i amb el meu marit agafat de la mà.
-Què hi feu aquí,?
Amics i cunyats, amb cara de preocupació han passat pels peus del llit
I jo, tranquila.

L'endemà el metge internista, Xavier Martinez , em saluda molt amable. Em visita per sobre i mira al meu home per sortir a fora a parlar. Ep, això m'ho conec. Tornen a entrar, el meu home diu que jo he de saber-ho tot de primera mà.

I el metge, amb bones paraules i molta cura em diu que s'ha vist una ombra aquí al cervell, al parental esquerra, que hi ha una hemorràgia provocada per un nòdul i que això em provoca aquest estat. Jo comento els meus antecedents familiars de problemes cardiovasculars. Ictus del meu pare als 61 anys. No, no és ben bé això. això és un nòdul que apreta i ha provocat el vessament. Pot ser benigne o cancerigen, això s'haurà de deteminar a neuròlogia, a Can Ruti, on traslladaràn l'expedient un cop tinguem aquí tots els resultats de les proves i tinguis metge assignat. Poden passar unes setmanes....
-O sigui, és més seriós del que sembla., no?
-Bé, demà dilluns començarem a fer-te les proves per descartar qualsevol altre conexió cancerígena interna o externa.
I jo tranquila. I el meu home que intenta fer el cor fort. Fa un més una amiga , laCarme
professora companya d'en Jaumel, amb un diàgnostic semblant i una vida plena està en baixada imparable, sense opció de ser operada. Amics que pateixen. I jo, com si m'ho mirès de la finestra estant. Música amb l'Ipod, Sudokus, diaris, visites. Estat alterat, consciència alterada. "Esta un poco cursi, se lo diremos cuando esto haya pasado"em va dir una bona amiga, en relació al nostra debat agnòstic místic.
Veus la cara de preocupació profunda dels que t'estimen, i tú, que estàs segura que no tens càncer, però que si en tens ,també tens la força per vencer-lo amb una mica més de temps i trasbàls intentes transmetre aquesta seguretat i aquesta energia: esgotador, em buidava. Prou, vam dir amb el meu home. Limitarem les visites.

Totes les proves que em van fer surtíen negatives, clar. Tiroides, mamografia, papanicolau, exploracions per dins i per fora . Féia pocs mesos que havia fet tots el protocols que toquen. Sóc pigallosa i no prenc gaire el sol. Em cuido. Ens cuidem. Però em van tornar mirar de dalt a baix i d'esquerra a dreta.
Amb el metge parlavem del perquè ens passava això justament ara, amb tanta feina a mitges i tants projectes engrescadors per acabar. I amb tant d'amor que veien de que estic envoltada. I ells m'escoltaven i és miraven al meu home i parlavem de perquès, i de ganes de viure. Per cansament, potser algúna espurna algún matí abans de llevar-te.. I marxaven donant-nos les gràcies per la conversa. Era material sensible. Recursos i arguments per donar la mateixa notícia a d'altres malalts en la mateixa situació.
Tinc un record tant agradable de les visites amb el doctor i l'enfermera!
El nòdul o tumor m'apreta la zona de les emocions. I jo començo a tornar a parlar i a esoltar com abans. O sigui, força. Sembla que l'hemorràgia amb el verí de la cortisona cada 6 hores ha remés. Queda el nodul, el tumor, LA PIGA. (primer em va sortir "el callo"; massa bast i dur per desprès) .
I la meva consciència emocional comença a despertar-se. Cap plor, cap pena, nomès una allau d'idees ipensaments i ganes de posar ordre a tot aquell merder en que estavem embolicats: El nostre fill petit, el vàrem anar a buscar per cuidar-lo. Les meves filles em necessiten encara , tot i que a vegades no ho volen reconeixer. Com podia deixar en Jaume amb el nen, la casa mitges, una vida que haviem dissenyat feia anys i que ara era a tocar amb la punta dels dits?

Vaig sortir de l'Hospital de Matarò al cap de 1o dies. Primer amb la por de tornar a un lloc que no és casa teva .Però en dos dies ja em vaig anar adaptant. El meu marit al costat sempre, amb la baixa de funcionari, el meu fill instalat a casa els meus cunyats protectors a 4 passes de casa. Tot bé. Tot ordenat.

Al cap de 2 dies, la Montserrat, la germana del meu home em diu que la Roser , parenta comú, tè hora amb Dr. Salvador Colet. Departament de Neurocirurgia de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. A ella la va operar del mateix diagn`stic fa 11 anys. Ara tè unes ganes de viure i una força imparables.
Entro amb el metge a la sala de metges. Me'l miro als ulls . Això és un metge com els d'abans.
Salvador, el millor nom. El nom de la meva nissaga Avi, pare i germà , Salvadors.
Alt, calva majestuosa , ulls blaus de falcó. Mirada directa i parlar sec i clar.

Per fí veig en una pantalla que hi tenía - tinc dins al cap. Una nou darrera el parental esquerra, i com unes branques que s'escampen cap al centre del cervell. Una foto espectacular de l'única part del meu cos que no habia vist mai . L'hemorràgia ja no hi debia ser per la cortisona cada 6 hores.
-Treurem aquest tumor ja, -em diu. I desprès s'analitzarà i l'oncòleg decidirà.

Tant pla i net com si em treiés un ull de poll, una nou, una PIGA

-I quan m'ho treieu, que em pot passar?
- Doncs que et canvii el caràcter. Que tinguis més malt caràcter. Es pot treballar.

I jo, amb la meva mà sobre el seu braç li dic,

-Et tinc tota la confiança. I també tinc la absoluta intuïció de que no és càncer. Si ho és no passa res, tinc la força per enfrontar-m'hi. Però sè que no ho serà

I ell, amb la mirada sorneguera, em diu,

-Doncs la teva intuïció que et diu que farà el Barça
-Ai! no et puc dir que guanyarà
- No fotis! que volo a Roma aquesta nit per veure'l

Senyor. no pot ser que falli,això.

No, ja ho veig clar. La meva intuïció és sobre mi. Pel coneixement del meu cos que mai m'ha fallat.
Data de l'operació, 10 de Juny, a les 8 del matí. Un més just des del desmai.

Això és un avís per a navegants. Un altre avís. I jo segura i tranquila. Lirona devia pensarialgún amic. Pobreta, és que aquells dies no hi era tota.
No, no hi era tota, hi era més. I sóc molt més .
Anys de teràpia d'amics i coneguts, moltes xerrades sobre consciència alterada amb entesos i no tant entesos, de drogues, de coca.D e Xamans. De déu, d'espiritualitat, de gurús. De budisme i del rès mes absolut.
Interessada, molt. Però sense cap necessitat de entrar a cap teràpia d'autoconeixement.
-Això és per supèrbia o por, em va dir un amic "entès"
- Doncs quans em vegis el punt feble m'ho dius i m'hi poso.
Res de res Potser nomès cal observar i analitzar amb les teves eines.

I aquí comença el meu vertiginós viatge pel meu món interior i pel meu món que m'envolta. Una allau de pensaments i idees que no em permetien dormir més que 2 o tres hores al dia.
Cada nit prenia una decisió ferma i transcendent sobre qualsevol tema i a les 6, hora de la medicació , començava a adreçar-me al meu home
-Jaume, Jaume, , he pensat que..
I ell, que encara estava païnt les de la nit anterior. Jo m'havia de llevar perquè les idees s'em solapaven i no donava l'abast.
Esgotador per mí i també per a ell. Però em mira i m'enten. I intenta calmar-me , però és que jo no puc, no puc calmar-me. És LA PIGA.
Pensaments d'amor, de generositat, d'unió entre tots, algún cap tallat a crits i que reacciona aviat. Energia pura i dura.

Un cop tancat un cicle, em vaig anar calmant.
Va venir l'etapa pràctica, de buscar i donar sol.lucions. Tot decidit per la casa. Deures a les filles i sol.lucions per fer-los. Tot. I més encara.
M'arribo a espantar de mi mateixa. Perquè tanta força em desgasta i espanta al voltant.

Ja vull parar. Vull que això s'acabi.

Però vull tornar a escriure , vull fer-me un blog. L'últim repte abans de l'extirpació.

LA PIGA INTERIOR

I aquí em teniu, en un estat alterat de consciència en forma de PIGA INTERIOR, Una desgràcia per molts d' altres, però que jo ja començo a veure com un estat passatger que m'ha de canviar la vida. La meva i la dels que estimo, que cada vegada en veig més i més al meu voltant. Són la meva energía. I en Jaume al meu costat, xerrant, intentant calmar-me a vegades, però entenent-me en el fons dels seus ulls. I sentint-lo tant a prop, com si fossim un.

LA PIGA INTERIOR comença a donar la lucidesa per dir les veritats. Per dir que estimo molt, però per tallar uns quants caps a crits. l'Oracle, reia jo, la Verge de Lourdes, pels catòlics. la transitòriament trastocada, pels descreguts. Ho he d'aprofitar. Això s'acaba.I tots els substitut del mercat o són cars o no van amb la meva forma de vida.

Son dos quarts de cinc de la tardai a les sis entro a Can Ruti. Demà a les vuit del matí entro a quiròfen.
La meva eterna curiositat em fa està expectant de com en sortirè. Bè, segur, però diferent.
Això està sent l'aventura més apassionant, intensa i enriquidora de tota la meva vida.

CONTINUARÀ