Punt i seguit...

    Massa dies sense escriure. 
    Potser aquest serà el darrer post d'aquest bloc perquè cada dia em fa més recança dedicar-hi una estona. Al bloc hi he abocat amb paraules atropellades  i una mica complaents, els pensaments i les emocions d'una etapa de la que ja en vull girar full.
   Continuo pensant que  la diagnosi, la convivència, l'extirpació i l'absència de la meva piga ha estat una  experiència extraordinaria, la més trepidant i intensa que mai he viscut. Peró recordar aquells dies ara em fa una mica de basarda, com si quan els vivía no fos prou conscient  de la gravetat i del perill que tenia dins el cap: la cortisona, bona amiga, em mantenia en un estat optimista i amb tots els sentits al límit.

   M'en vaig adonar aquest dimarts. Tenia hora a Can Ruti per fer una ressonància magnètica de control. Passavem pels passadissos de camí cap a la sala de radiodagnosi i el meu home em deia, un xic encongit
   - T'enrecordes? aquí vas entrar a quiròfon, aquí vas fer la  reanimació i aquí ens vam saludar entre llàgrimes quan vas sortir de la operació.
    I jo m'ho anava mirant tot  sense reconeixer gairebé res, amb un nus a l'estòmac: el lloc s'em feia estrany i desagradable i fins l'olor em feia arrufar el nas. Ben diferent de quan em traslladaven amb la camilla pels passadissos de l'hospital, sense ni una ombra de por ni d'angunia. Em sentia la reina de la casa
    Serà que el cos segrega endorfines quan sap que s'acosta el dolor i les hormones et fan estar tranquil i serè?  Les dones embarassades sí que les segreguen  per apaivagar el dolor  quan s'acosta el dia de parir. Jo en dec tenir el rebost ple d'aquestes hormones, perquè sempre estan a punt quan em calen.

    Ara, un cop aterrada de la muntanya russa emocional, completament  asserenada i en un estat vital excel.lent, puc dir que preferiría no tornar a passar l'experiència. Ja s'acabat. Dono les gracies a qui correspongui i  torno a la vida normal, intentant fugir de la rutina i mirant endavant, sense oblidar tot aquest passat que encara m'és tant recent. Encetaré un blog nou, igual que fa una colla de dies he començat  una activitat prou intensa sense haber d'estar pendent  de la meva salud. Em trobo bé com feia molt de temps que no em trobava. I vull viure la vida d'una manera diferent: ja em toca
   Aquest blog ha estat la crònica extraordinaria d'un període. Una part de mi que ha quedat penjada a la xarxa i que rellegirè moltes vegades amb curiositat i plaer. Però vull preservar el seu valor testimonial i crec que és hora de posar-hi fi per no traïr-lo. Tinc previstes un parell d'accions basades en el que he passat i que em fa molta il.lusió de poder tirar endavant. Si en soc capaç i arriven a port, les penjaré aquí com a punt i final.
   Permeteu-me una floreta: he superat aquest entrebanc amb matrícula d'honor. M'estimo més a mi mateixa i molt més als que ja estimava. 
   Malgrat no hi vulgui tornar, ha valgut la pena.