Espiral

Baixo a Terrassa per anar a la meva perruqueria dels últims anys d'abans del canvi de residència . Em fa il•lusió retrobar les noies i el seu bon estil i xerrar-hi una estona, amb la complicitat que dona la relació entre perruquera i clienta


Quan baixo a la ciutat on vaig néixer i on he viscut els meus primers cinquanta anys , les persones conegudes que trobo pel carrer agafen la categoria d’antics amics, dels de tota la vida. I sembla que aquest sentiment és recíproc , perquè ens saludem amb visible alegria. Els terrassencs que ja eren amics amics agafen avui una categoria superior, perquè em són més cars de veure.

Després de tallar-me els cabells em queda una bona estona lliure i tinc previst anar a veure la meva cunyada Sofia que , amb 55 anys, fa mesos que és en una residència per culpa d’un Alzheimer que ja no li permet reconèixer pràcticament ningú i, per acabar de reblar el clau , ara també pateix un càncer que li té els dies contats. Però quan arribo al geriàtric és l'hora de dinar i no em permeten veure-la.

Decideixo llavors anar a veure la Montse, una antiga amiga amb la que ens parlem molt de tant en tant i a tongades. Fa poc em va fer saber que l’operaven d’un càncer de pit. Es troba bé, però està fent el tractament de quimio. Mala sort, no porto el seu número de telèfon  i tampoc sé la seva nova adreça .

Canvi de plans. Sóc a prop de la botiga de la Montse, una amiga comuna que fa poc va patir uns estranys atacs epilèptics causats per un paràsit que portava latent al cervell i que  es va manifestar de cop. Fa menys d’ una setmana hem parlat per telèfon, contentes les dues de poder explicar-nos les males passades que ens han fet els respectius cervells i emplaçant-nos per d’aquí a poques setmanes, quan ella estigués més recuperada. Però la botiga ja és tancada i decideixo tornar cap a Argentona. La mateixa tarda, la Montse del càncer de pit em fa saber que l’altra Montse està ingressada al Clínic amb mal pronòstic. Sembla ser que el paràsit s’ha transformat en una colla de tumors cerebrals.

Maleïda malaltia. Maleïdes totes les malalties.

I jo coexistint amb el meu cos , que baixa les escales de la mobilitat i la força de tres en tres, estic en una espiral de sentiments contraposats: m’entristeixen els mals que pateixen els amics  i al mateix temps estic orgullosa de ser una supervivent, la qual cosa em crea sentiments de culpa.

L'EMISSARI

La vigília de Reis, ens vam llevar amb el so d'un quequeig desconegut :al nostre pati  hi  havia un faisà . Una animal gros, imponent, passejava altiu per l'eixida  El gat i la gata, que dormen al cobert del fons,  estaven acoquinats davant l'animal i no gosaven ni acostar-si. Ells, que persegueixen, implacables,  orenetes,  pardals,  tórtores i tota mena de bèstioles que gosen acostar-se al seu territori a beure de la bassa, seguien els moviments elegants i senyorívols  del visitant amb parsimònia felina .
Estavem convençuts que aquell faisà era un animal de granja, alliberat pels caçadors per practicar una estona el  "noble art de la cacera".  Al cap d'unes hores vam decidir agafar-lo per portar-lo al galliner dels meus sogres, que fa uns anys que està desocupat.  Però quan vam intentar agafar-lo, llançant-li un drap al damunt, l'animal va volar, irat.
El matí de reis ens vam llevar d'hora, com a totes les cases on hi ha canalla, enmig de cridòries i dels paquets que ens havien deixat Ses Majestats. N'hi havia un de molt especial: un àlbum de l'història de l'Eugeni amb  una selecció de fotofrafies des del primer dia que el vam conèixer fins a la nit passada , i  una carta signada pels Tres Reis. Entre moltes veritats de la seva curta vida, li contaven també que el faisà era el seu emissor i espia i que havia vingut a casa nostre per buscar aquelles fotografies que ells ara li retornaven , ordenades i comentades.
Fa emocionar que un nen de 8 anys, llest  i molt intel·ligent, d'aquells que no l'hi passa res per alt, tingui la capacitat per resguardar la pròpia il.lusió en un món de fantasia que , en el fons, ja  sap que és això, fabulosa i necessària fantasia.

Objectes perduts

Si trobés les ulleres segur que ho veuria clar. Fa temps que les busco, pel riu, però encara no he tingut sort. Potser els vidres s’han esmicolat i es confonen amb les pedretes que el fang ha amagat al fons de la llera . Però si trobés les meves ulleres, encara que només fos la muntura, si la trobés, em sentiria molt millor, com si tornés a ser jo, tot sencer. Llavors segur que ja no escoltaria les veus, només sentiria la remor del vent.
Tant hi he buscat, al riu, que de coses n’he trobat moltes. Coses precioses, algunes de tant delicades que m’ imagino la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Anells amb pedres precioses que encara brillen amb el primer raig de sol que les acaricia, o figuretes de porcellana a qui els falta una mà o un tros de cama. També sabates noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar. Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú les ha buscades mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si mai algú que volgués recuperar el seu tresor tingués a bé de demanar-me’l . Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada meravella. Guardià de les coses perdudes al riu, deu ser per això que sóc aquí. Per què, si no, resto aquí tot sol?


Jo també tinc la meva, d’història, malgrat no es massa llarga i fa temps que sembla aturada, que no vulgui continuar. I els records se’m difuminen i es dispersen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els hi rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no se’n van són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les escolto sovint i cada vegada més fort, dins el cap. Tant fort que m’esgarrifen, m’espanten, i voldria fugir per no sentir-les més i descansar d’una vegada. Però no puc. Llavors sort en tinc del vent, que em calma i m’agombola, com els braços de la mare que em bressolaven quan era petit. El vent mou els canyissars i els joncs i mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els crits s’allunyen, se’n van riu avall , igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig d’ossos i de carn, lliscant avall poc a poc, o encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em va rebentés l’ull i el meu cap esclatés. En aquest moment, al caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.


És per això que des d’aleshores segueixo buscant . Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pugues posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento a vegades, xisclar de por i de dolor, callarien. I tots tornaríem a cantar, mentre ens passem el cigarret de l’un a l’altre, dins les barricades, amb les bales xiulant per sobre els nostres caps. I riuríem per fer-nos passar la por, i per oblidar la pols i la sarna que ens envolten. Llavors tot podria ser altre vegada com abans que perdés les meves ulleres.


Aquest és l'homenatge que faig al Josep, el meu sogre, que ahir va fer 90 anys. Ell, amb la seva vitalitat i amb la memòria clara com l'aigua, és el que m'ha anat explicant el seu passat, marcat amb ferro i foc per la guerra. Ara és un dels pocs supervivents de la "lleva del biberó".  Va per tots els que no van poder sobreviure a aquell episòdi tràgic de la batalla de l'Ebre.

panellets

Una tarda per fer panallets. Una tarda per menjar-los. Una altre tarda per tornar-ne a menjar amb la resta de la nostra familia tan poc convencional. Cap de setmana  a la cuina, amb càlides sobretaules i excés de calories.
Com un ritual, cada any faig un munt de panellets pels qui estimo. L'olor  del forn envaeix tota la casa  anunciant l'arrivada del  fred, i jo torno a ser  la nena que treia el nas darrera  les piles de massapà arrebossat amb  pinyons, ametlles, coco o xocolata i que demanava, insistent, que també li dexeissin fer boletes amb aquella  plastilina, mentre pessigava bocins de pasta fins a enfitar-se. Però aquells dies tots els de casa, a la pastisseria, anaven atrafegats, i jo i el meu germà, per fer-nos notar, ens amagavem dins de la pila de sacs d'apillera que havien estat plens d'ametlla  poques hores abans. Al cap d'una estona llargas  la mare ens trobava a faltar i ens cridava pel nom i nosaltres sortierm de l'amagatall com si haguessim viscut una aventura. Dolces olors de la meva infnatesa.
Aquest ritulk culinari que repateixo cada any, és el meu homenatge a tots aquells  que abans corrien enfainats al meu voltant  i que avui ja no hi son. No m'agrada  visitar el cementiri. Preferixo oferir  als meus uns panellets exquisits i ben fets. Iguals  com els que veia fer als de casa.

Música

 Aquella va ser una nit intensa. Vam anar a veure el concert de la Carola amb el seu nou grup de música LUMM. La quantitat de sensacions i records que em van envair mentre escoltava aquella música va ser extraordinaria. No era només el plaer i el goig de veure "la meva nena", que  s'ha transformat en una dona potent i encisadora que creix i s'escampa com un aire càlid d'alt de l'escenari. Va ser constatar, altra vegada, que està immersa en un procés artístic en estat pur.

Els dos components de  LUMM - Carola i Guillermo-fan  música experimental. És clar que quan arribes a certa edat, poques coses ja et sonen a experiment. Acumules capes i capes d'imputs de les diferents tendències artístiques i sempre trobes algun referent conegut en tot allò que se't presenti com a nou. Cada cop se'm fa més  difícil  deslliurar-me dels prejudicis i gaudir davant d'una obra de teatre, una pel.licula o un concert. És un dels molts inconvenients de fer anys .Només l'art que  excel·leix per la seva força , la  sensibilitat o la frescor aconsegueix enganxar-me. I  aquests joves creadors, ella , si més no, no està contaminada, i la seva frescor , la seva sensibilitat i la seva força et desarma i t'atrapa.
Algunes teories psicoanalítiques diuen que les persones tenim memòria genètica, que quan naixem portem al cervell una part de la memòria dels nostres progenitors, i que s'acumula i va fent gruix. En aquest cas, m'agrada aquesta teoria. Alguna cosa hi dec tenir a veure amb l'art de " la meva nena"

RETORN

Torno a casa, al meu primer bloc. L’aventura del nou bloc no ha estat gaire interessant, i a més, ja m’ha passat la basarda que em feia rellegir tot el que havia escrit aquí en els meus temps d’incontinència verbal i emocional. Per contra, cada un dels posts em retorna amb tota la vivesa a aquells dies passats. Va ser una molt bona eina per a mi, i espero estar a l’alçada per què ho torni a ser.


També he de confessar que han sigut molts els amics i coneguts que m’han renyat per què ja no escrivia.Fins i tot el meu metge, el Salvador Colet, l’altre dia que em va fer una visita de control, em va dir que trafiquejant per internet va topar amb el primer post, el d’abans de que ell em treies la piga, i que volia saber-ne la continuació. Doncs tot és aquí, en aquesta tirallonga de paraules a vegades inintel•ligibles. Però tot allò ja és aigua passada, només és un record sense masses danys col•laterals. Una batalleta més per explicar, que això sí que ho he fet sovint.

El que no es veritat es que no escrigui. No pas al bloc, ni tampoc tant com voldria , però escric. I ara porto tanta embranzida que m’he atrevit a tornar

En aquests mesos que han passat, per fi m’he traslladat a la nova casa. I he fet un munt de coses. Però això son altres temes per els propers dies.