DETRITUS DELICATS


Va entrar a la cuina decidida a treure’s la carbassa del davant. Estava tipa de perdre el temps  intentant escriure; portava massa dies  en blanc, estèril com un conreu sense pluja. Abandonava, no volia angoixar-se més. Després de pensar-hi molt, havia arribat a la conclusió que els bons escriptors   són uns pocs  privilegiats que tenen més recursos i unes ments mes creatives.  Artistes, vaja. Ho veia clar; el seu territori era la cuina.
            La pobra i molsuda carbassa  l’esperava en un racó del taulell,  com un gran cacauet  de  pell llisa. La col·locà  sobre la  fusta de tallar,  va palpar-ne la fermesa  i resseguí  els secs  longitudinals, buscant-li  un punt feble. Del calaix  va treure el ganivet de punta  mes afilada i, amb tota la  força de la  frustració acumulada,  li clavà una ganivetada al ventre. La carbassa  es resistí, fent-se la dura, però després d’un combat acarnissat, la va vèncer.  L’esquarterament s’acabà amb una escampada d’entranyes, de llavors i d’escorça en una banda,  i una olla amb  bocins de polpa ataronjada en l’altra. Amb l’olla  gairebé plena, s’animà a  afegir-hi tres cebes de Figueres; desfullant-les li va venir  la temuda coïssor als ulls que li provocà un regalim de  llàgrimes,  llagrimeig que va aprofitar per deixar-se anar   i plorar per la inspiració fugissera i per l’angoixa davant la pantalla en blanc;  en definitiva , per les truncades aspiracions d’arribar a ser escriptora. Somicant, reflexionava també sobre el  perquè en diuen quedar-se en blanc de l’estat que patia, si ella  el vivia  com un túnel  fosc i negre que no s’acabava mai.  Un cop acabada la feina, després de mocar-se i eixugar-se  els ulls, es disposà a llençar les deixalles al cubell de l’orgànic.
            I és aquí on, si us hi fixeu  bé,  trobareu el primer punt de gir d’aquesta petita història.
            Agafant el cubell d’escombraries amb una mà, mirà fascinada l’escampall de detritus;  tots solets havien format un  trencadís,  amb una barreja de tonalitats  taronges,  grogues i  morades magnífica. Que bonic! va pensar, i  va sentir una dolça fiblada, un buf , una pujada  de l’emoció estètica que se li expandia des del cervell cap a l`ànima. Ves a saber si la carbassa que acabava d’esbudellar havia deixat anar una substància volàtil del seu ventre, un gas d’efectes eufòrics i inspiradors que li provocava una embriaguesa creativa.
             I se li va despertar  l’ull d’artista.
            Aquí faré un apart, per no caure en l’inacceptable informació per al lector, i explicaré què vol dir despertar l’ull d’artista. La Julia Cameron, a  El camí de l’artista,  llibre de capçalera de la frustrada protagonista,
recomana que, com a mínim un cop per setmana, treguis a passejar el teu ull d’artista. Cal mirar, buscar, saber veure  en  un entorn quotidià o desconegut una pinzellada d’art, un bri de bellesa per nodrir   l’esperit, essent conscient de que ho estàs fent. Escriu  la Julia que és un dels passos mes importants per reconduir la suposada pèrdua d’inspiració i retrobar la manera de treure l’artista que tots portem a dins. Pot semblar fàcil, però no ho és. La prova n’és el desastrós estat creatiu en que es trobava l’escriptora aquell dia, abans d’entrar a la cuina.
            Però vet-ho aquí que una panxuda i humil carbassa ho va aconseguir.
Emocionada per la descoberta, no es va veure en cor de  llençar  aquell bé de déu  a les escombraries. Volia atrapar la bellesa d’aquella brossa,  deixar-ne constància, compartir-la amb tothom. Va allargar l’altre mà  per agafar el  mòbil,  company fidel que sempre té a prop, i fer-ne una foto.  La imatge a  la pantalla   la va sorprendre; el fragment enquadrat semblava una pintura; el contrast   de  llums,  ombres i  textures, la brillantor, els colors , tot quedava magnificat en la captura.  Amb quina fal·lera  es va llençar aleshores  a captar   aquelles formes suggeridores ! Amb quanta  facilitat  immortalitzava aquell  mosaic irrepetible!  No li va caldre ni moure’s de la  cuina  per  captar-ne la bellesa. Ni tampoc per  penjar-la a les xarxes i compartir-ho amb el mon.
             Ella no hi trobava cap interès  en compartir o mirar fotos de  família,  o admirar amb enveja les  postes de sol als països exòtics que mai podrà visitar. Però  ara, agitada per la seva experiència artística, s’adonava que allò que tenia entre mans era  diferent, que  els seus detritus sí que eren únics I innovadors; volia  ensenyar-ho, compartir-ho. Molt aviat  la xarxa va respondre,  i ella s’engresca a continuar.
            La seva cuina va patir una  revolució. Els àpats diaris  es van omplir de productes  de temporada ben fotogènics. Cada matí anava al mercat i, abans de comprar, elaborava mentalment els menús   tenint en compte, mes que cap altre cosa,  les despulles que deixarien. Hi van haver cebes i porros desfullats, magranes  desgranades, coliflors  despullades, carxofes desvirgades.  La rutina de cuinar s’havia convertit en una  acció  creativa, en una aventura estètica cada dia diferent. Va posar unes normes que no podia saltar-se: havia de fotografiar les deixalles tal com raja, sense ordenar-les ni posar-les bé, i només podia utilitzar producte de temporada. Així el repte era mes rigorós.
             Els seguidors de l’experiment artístic anaven creixent cada dia. No es va desanimar davant  d’alguns comentaris a la xarxa del tipus marededeusenyorquèésaixò!, o quinapocagràcia!  o ecccs!, fruit de la incomprensió de  persones properes amb poca sensibilitat envers l’art pobre. Tant l’hi feia; ella se sentia  creativa, feliç. Tenia la certesa que, quan fotografiava  aquells detritus, els honorava, els elevava a una categoria superior, afegint significat a l’existència de vulgars escorrialles. Els hi donava l’últim alè de gràcia  abans  que tornessin  a la terra per convertir-se en adob i tancar el cicle. Vivia en un estat d’efervescència  tal que, envoltada  de fullaraca, de peles, de clòfies, se li disparava també el pensament crític; trobava un significat de   reivindicació  social a   les fotografies. Eren l’homenatge a tots els essers menors, invisibles, que son  descartats i oblidats  per no seguir els cànons  imperants;  sentia  que feia un tribut a les persones diferents, poc valorades o directament rebutjades, considerades escòria per una societat productiva , que no sap aturar-se a mirar dues vegades i buscar la capacitat i la bellesa que tota ànima humana pot tenir.
            La xarxa devia entendre  la seva proposta  i estava expectant; en volia mes. Molts coneguts  la felicitaven; també desconeguts  de l’altre banda del planeta, escriptors, fotògrafs de renom, chefs de restaurants amb estrelles, i moltes, moltes  noies de cossos espectaculars i postures provocatives, a les que, n’estava segura, els hi interessaven ben poc  els seus detritus artistico-reivindicatius. És veritat que començava a patir una mica de  pressió davant les expectatives que havia  obert, però no calia preocupar-se: s’acostava Nadal i ja pensava en els taulells  plens de brossa magnífica per retratar.  Estava segura que els  àpats de les festes li donarien material de primera per continuar la seva obra.
            Però vet aquí que el forat negre es va tornar a obrir. De la nit al dia, les piles de deixalles  només l’inspiraven fàstic. Els caps i les potes desmembrades dels   pollastres de pagès li feien angúnia.  Els ossos d’espinada i del genoll  del brou li semblaven cruels i  sanguinolents; era com si  la mort hagués envaït un plató que no coneixia la violència . Els detritus es pansien al taulell esperant el moment d’inspiració  i la família es va començar a queixar del fastigós espectacle a la cuina. Ella enyorava la vivor i  la senzillesa de les  verdures , les textures  de les hortalisses, el color de les fruites, però li semblava que ja ho havia fotografiat tot.
            I se li va tancar l’ull d’artista.
            Va passar uns dies moixa, sense al·licients;  res era prou interessant o   bonic  per captar-ho ni compartir-ho. Va fer alguns intents, però tot li semblava faltat d’ànima i d’il·lusió. Potser quan vingués la primavera els calçots, els pèsols o les maduixes  li tornarien la inspiració. Al final  no va tenir  altre remei que  seure altre vegada davant la pantalla en blanc. Si més no, podria  escriure la seva experiència com a retratista dels delicats detritus d’hivern.
            Escrivint, esperaria  la primavera.



Forn del Cigne




Avui m'han fet un regal! Un bon amic amb qui comparteixo taller d'escriptura m'ha portat un full imprès d'un post del bloc . Me l'ha portat perquè sap que estic remenant el passat i els orígens.
Al post hi ha informació sobre la desapareguda pastisseria Forn del Cigne, del carrer Pelai 38. A la fotografia  s'hi veuen els oficials pastissers i les dependentes en una sortida de festa cap a finals dels anys 40.
Tot això ho sé perque a la foto hi surt el meu pare -el segon a l'esquerra, la meva mare, -amb el vestit de quadres- i al seu costat amb la cinta al cap, la seva germana, la meva tieta Enriqueta. Els pares encara no eren novios, en aquells temps feliços, però no van tardar gaire a prometre’s i al cap de 4 anys es van casar i la mare es va traslladar a Terrassa per continuar el negoci familiar: la pastisseria Rodó.

Aquest text el vaig penjar al facebook ara fà dos anys. A vegades em sembla que porten l'agenda dels meus records al dia. 
En aquests dos anys, aquesta fotografia i d'altres m'han inspirat un pomet de relats sobre la meva història. No els penjo aquí fins que els tingui recollits en un llibre. 
Això és un propòsit en ferm


Escudella barrejada





Ara que s’acosta el Nadal, em venen les cuques. A casa som de rebre,  dels d’acollir i cuinar. Nadal i Reis amb la família  i les  altres festes de guardar amb amics,  acostumats a seguir la tradició del nostre convit.
A les sobretaules de l’any  passat, hi va haver  un únic tema de conversa. Ho endevineu? Sí, la il·lusió que ens feia a tots  la independència.
Però aquest any estic neguitosa. No sé què fer; el personal està dividit. Tinc por que discuteixin més del compte i que puguin arribar els insults. Em sembla que hauré de barrejar i agrupar els convidats  de manera diferent per evitar tensions. Jo, que sóc de mena vehement, he fet el jurament intern de no barallar-m’hi, però no estic segura de poder-ho aconseguir.

Sóc votant de la CUP, ho confesso. Em van engrescar com a partit, coherent i honest, com feia temps que no em passava. No  tinc tradició independentista  ni  soc  una antisistema radical (celebrem el Nadal, no pas el solstici d’hivern, i fem un bonic pessebre amb molsa i un àngel ), però entenc que per tirar endavant un nou país és imprescindible la participació de polítics   que estiguin a l’aguait per si a algú se li tornen  les mans llargues i es desvia del bon camí.

Ves per on  que ser coherent i honest ara no toca. Bé, no els  toca a la CUP.  Se’ls tracta  de traïdors i se’ls culpa de que la independència faci figa, ara que, segons criden alguns, ja la teníem a tocar.  No he escoltat o llegit insults més punyents i pujats de to que els llençats contra la CUP des de casa nostra.  Estic avergonyida i tot. Les riallades ressonen des de la capital del reino i el ministre missaire deu posar un altre ciri a la Virgen per fer realitat les seves prediccions.

Penya, no ser si posar-me a plorar o agafar-m’ho amb conya.  Per si de cas, posaré l’olla al foc per l’escudella i començaré a fer els canalons.
Ah, i si hi a eleccions, els tornaré a votar. 



Kintsukuroi



Se m’ha trencat aquesta petita joia. La volia tornar a penjar del petit clau i ha caigut. M’ha sabut tan de greu que he plorat i tot. És una màscara del ceramista Serra, que vaig trobat per casualitat, fa gairebé 40 anys, remenant en una botiga de vell de la Rutlla de Terrassa quan buscava trastos antics per fer una escenografia. Des d’aleshores m’ha acompanyat a totes les cases on he viscut, penjada en algun racó. Delicada i austera, feia bonic en qualsevol lloc. 
No tinc inclinació pels objectes i menys encara si no tenen una utilitat definida. Però aquesta màscara és una de les poques que m’he comprat, i ara tenia el valor afegit de ser testimoni de la meva història.
Intentaré fer-li un Kintsukuroi, la tècnica japonesa de segellar-ne les esquerdes amb plata. El més segur, però, és que em decideixi enganxar-la amb Araldit. Espero que no s’ho prengui com un menyspreu.

El curiós incident del gos a mitjanit

Diumenge a la tarda al Lliure de Gràcia. Confesso que feia 15 anys que no hi posava els peus (a l’altre, al de Montjuïc, hi vaig sovint).. La darrera obra que hi vaig veure va ser L’hort dels cirerers. Jo estava a primera fila, i tinc el record impagable de l’Anna Lizaràn agenollada als meus peus, plorant a la meva falda. Era la última funció abans del trasllat a Montjuic , i a l’escala hi havia l’equipatge parat a punt per la partida. Emoció al tornar a un espai venerat, on hi havia viscut moments intensos, no només a les sala, també als camerinos i al bar. Ai, el bar del Lliure!
Ahir hi vam anar per primera vegada amb la Carola. Gràcies a ella teníem entrades (exhaurides des de les primeres representacions) dons va tocar els clarinets a la gravació de la música que el Marco Mezquida va composar per a l’obra. Emoció afegida de poder-li l’explicar algunes de les meves vivències quan ella no era ni tan sols un projecte. Salt generacional.
I després l’obra: El curiós incident del gos a mitjanit. Extraordinari muntatge. Gran direcció del Julio Manrique. Perfecta l’escenografia, moderna, versàtil i imaginativa, d’en Lluc Castells. Però sobretot un inoblidable treball de Pol López, el protagonista, que es posa a la pell d’un nen de 15 anys “diferent”. Divertit, sensible, punyent: em va fer saltar les llàgrimes. A l’escenari es respirava talent, joventut i passió. Vam xalar molt!
No vull fer-vos dentetes, perquè aquesta temporada no la podreu veure, però esteu alerta per si la reposen. Del tot recomanable!!

Maternitat




Avui fa 29 anys que vaig parir per primera vegada. Llavors jo també tenia 29 anys. Ho recordo com un dia de molta il·lusió, però també de molta por. Intuïa que aquella seria la gran aventura. Tenia por de no saber-ne prou, de la responsabilitat, dels perills i del bolc que faria la meva vida.
En aquests 29 anys han passat moltes, però en una cosa la vaig ben encertar: ha estat la més gran aventura. La més meravellosa, intensa, gratificant i positiva que mai m’hagués pensat de poder viure.
Noies estimades, filles, nebodes, amigues, sigueu mares. Malgrat que us sembli que tot hi està en contra, malgrat el que us puguin dir, malgrat la quantitat de problemes que comporta, res és comparable a la maternitat. Jo he repetit 3 vegades!!
Felicitats Carola, ets la meva nena estimada