nou blog

Ja tinc el nou blog. Volia penjar l'adreça quan estés del tot polit, però el tema de les imatges se'm retrassa per culpa de les obres que mai s'acaven.

Us hi espero!!

       http://www.daltdelterrat.blogspot.com/

Punt i seguit...

    Massa dies sense escriure. 
    Potser aquest serà el darrer post d'aquest bloc perquè cada dia em fa més recança dedicar-hi una estona. Al bloc hi he abocat amb paraules atropellades  i una mica complaents, els pensaments i les emocions d'una etapa de la que ja en vull girar full.
   Continuo pensant que  la diagnosi, la convivència, l'extirpació i l'absència de la meva piga ha estat una  experiència extraordinaria, la més trepidant i intensa que mai he viscut. Peró recordar aquells dies ara em fa una mica de basarda, com si quan els vivía no fos prou conscient  de la gravetat i del perill que tenia dins el cap: la cortisona, bona amiga, em mantenia en un estat optimista i amb tots els sentits al límit.

   M'en vaig adonar aquest dimarts. Tenia hora a Can Ruti per fer una ressonància magnètica de control. Passavem pels passadissos de camí cap a la sala de radiodagnosi i el meu home em deia, un xic encongit
   - T'enrecordes? aquí vas entrar a quiròfon, aquí vas fer la  reanimació i aquí ens vam saludar entre llàgrimes quan vas sortir de la operació.
    I jo m'ho anava mirant tot  sense reconeixer gairebé res, amb un nus a l'estòmac: el lloc s'em feia estrany i desagradable i fins l'olor em feia arrufar el nas. Ben diferent de quan em traslladaven amb la camilla pels passadissos de l'hospital, sense ni una ombra de por ni d'angunia. Em sentia la reina de la casa
    Serà que el cos segrega endorfines quan sap que s'acosta el dolor i les hormones et fan estar tranquil i serè?  Les dones embarassades sí que les segreguen  per apaivagar el dolor  quan s'acosta el dia de parir. Jo en dec tenir el rebost ple d'aquestes hormones, perquè sempre estan a punt quan em calen.

    Ara, un cop aterrada de la muntanya russa emocional, completament  asserenada i en un estat vital excel.lent, puc dir que preferiría no tornar a passar l'experiència. Ja s'acabat. Dono les gracies a qui correspongui i  torno a la vida normal, intentant fugir de la rutina i mirant endavant, sense oblidar tot aquest passat que encara m'és tant recent. Encetaré un blog nou, igual que fa una colla de dies he començat  una activitat prou intensa sense haber d'estar pendent  de la meva salud. Em trobo bé com feia molt de temps que no em trobava. I vull viure la vida d'una manera diferent: ja em toca
   Aquest blog ha estat la crònica extraordinaria d'un període. Una part de mi que ha quedat penjada a la xarxa i que rellegirè moltes vegades amb curiositat i plaer. Però vull preservar el seu valor testimonial i crec que és hora de posar-hi fi per no traïr-lo. Tinc previstes un parell d'accions basades en el que he passat i que em fa molta il.lusió de poder tirar endavant. Si en soc capaç i arriven a port, les penjaré aquí com a punt i final.
   Permeteu-me una floreta: he superat aquest entrebanc amb matrícula d'honor. M'estimo més a mi mateixa i molt més als que ja estimava. 
   Malgrat no hi vulgui tornar, ha valgut la pena.

ESTADA AL PALAU DEL VENT

El Palau del Vent

Plou i fa dies que refresca. S'acabat la temporada d'estiu: el nen ha tornt a l'escola i les noies a la Universitat. El meu home ja fa 15 dies que torna a treballar desprès d'un temps de baixa pel trasbals de la meva piga i d'unes  merescudes vacances. Jo encara estic de baixa, tot i que força recuperada.

Asseguda a la  porxada d'aquesta mansió que ja fa un any que ens acull, penso que ja no hi podrem fer vida: el vent de mar que  s'esmuny entre dos petits pujols de la Serralada Litoral ens ve de cara  a la terrassa i fa voleiar els papers i les estovalles i eriçar els pels del cos.

Aquesta porxada ha estat un descobriment i un regal: aquí em dinat, berenat i sopat. Hi hem rebut amics i familiars  fent llargues i agradables tertúlies. Hem cantat i rigut, i a vegades cridat i també plorat.
Asseguda aquí, contemplant la magnifica perspectiva del Poble, també he escrit i llegit molt. De vegades només he esperat venir el capvespre per veure voleiar els ratpanats, desitjant que es cruspeixin els mosquits que ens tenen martiritzats. Al llarg el dia també ens visiten  orenetes, tòrtores, garçes, merles, pardals i algún verderol. Les sargantanes surten de tots els racons entre les pedres, però la gossa, aburrida de no poder-ne atrapar mai cap, només les segueix amb la mirada i fa un lleuger moviment de cua, sense moure's del meu costat.

                                                                      El Guardià

Un any, qui ho habia de dir! Vem venir aquí per pocs mesos i ja ha passat tot un any. I encara ens queden uns mesos, perquè la nostra casa definitiva està empantanegada amb paletes, lampistes i fusters.
Vull que s'acabi ja! ho necessito per la meva salut mental. Diuen que un dels afers de la vida que més estrés provoca, a part de la mort  o la separació d'un esser estimat, és fer obres a casa. Ho confirmo.

Un any!, i quin any! el més...intens? dramàtic? interessant de la meva vida?. Un any que mai oblidarem ni jo ni els meus. Qui ho hauria dit que tot passaría en un lloc on mai habia imaginat de viure-hi: al Palau del Vent, aquest és el seu mot. Bona part dels  records d'aquests darrers mesos és quedaràn aquí. No sé si podré o voldré arrancar-los d'aquestes parets i d'aquests jardins. Potser  només m'enduré els recors de les llargues i agradables estades viscudes a la porxada.

                                                                      Les Princeses

Perquè una casa  no  sempre és un lloc per viure-hi. S'hi pot menjar, dormir i fer veure que hi vius, però a vegades l'esperit dels qui hi vivien abans, dels Senyors de la casa, pesa a l'entorn com una boirina. No cal dir que si les cendres dels antics amos estan enterrades al jardí la boira es fa més espessa encara. Els quadres i la munió d'objectes  recorden  que algú els va escollir amb la il.lusió que  allà, on encara hi son, hi farien tant de goig.
I les fotografies, amb  somriures congelats i ulls que et segueixen si te'ls mires: vigilants, perquè ells encara son els Senyors.

Quan  va venir el bon temps vem agafar els bartols i vem sortir a la porxada per fer-hi estada. A l'espai obert  és respira millor i la vista descansa. La llum del dia va canviant el color de l'herba i els crits dels ocells et fan parar l'orella, mentre veus creixer  plantes i flors. Així hem  passat l'estiu,  a la fresca ,com uns senyors, orgullosos de gaudir d'aquest espai privilegiat

                                                               Vista des de la porxada

Però ara ja s'acaba la temporada i la fresca ens fa recloure dins la casa com cargols. Els ulls vigilants i els somriures glaçats encara hi son. I jo necessito estar a  casa meva, a la casa definitiva, envoltada de les meves coses. Necessito fer i desfer per reprendre la meva vida, la nova vida sensa la Piga.

Aquesta és la gran aventura que m'espera.

LLULLU

Fa pocs dies he sabut de la mort d'en Llullu. En Llullu tenia nou anys i estava afectat per una pluridiscapacitat. El seu pare, l'escriptor Màrius Serra, va publicar fa uns mesos QUIET, un llibre de capítols curts on narra algunes de les experiències viscudes com a pare al llarg de la curta vida del seu fill.
Els pares d'en Llullu, en saber la dura noticia de la pluridiscapacitat del nen, van decidir seguir fent la vida familiar com fins aleshores, amb les modificacions pertinents per adeptarla al nou integrant de la família. Això volia dir seguir viatjant sovint, amb tots els inconvenients que comportava, sobretot quan el nen s'anava fent gran i calien més aparells i cadires més voluminoses per traslladar-lo.
QUIET ha tingut força ressò mediatic i ha donat ha coneixer la problemàtica dels nens com en Llullu. El llibre és ple d'emocions i sentiments: d'impotencia, de frustració, d'agraïment i també d'alguna reflexió irònica.
Envio des d'aquí el meu condòl als pares d'en Llullu. Segur que que viuen la seva desaparició amb una profunda tristesa i amb el punt d'alliberament de saber que ja mai quedarà sense uns pares que l'estimin i en tinguin cura.

Les experiència que relata en Màrius Serra , els seus sentiments com a pare, son plenament reconeixibles per mi, com a discapacitada- vaja amb la parauleta- que viatja en cadira segons la dificultat del lloc a visitar o del meu estat físic, que hores d'ara és encara de semi-convalescent.
Això ve a tomb de les meves mini-vacances passades: van ser quatre dies i tres nits força tranquils. Jo i la meva cadira, empesa en el camins més costeruts pel Jaume, vam visitar llocs que encara no coneixia: Lleida ciutat i la Seu Vella, on els barris del voltant de la catedral més semblaven del Senegal que pas de terres catalanes, i el Museu de Lleida, antic Museu Diocesà, abans que s' emportin cap a l'Aragó les cobejades obres d'art religiós, cosa que seria una llàstima perquè són les millors del Museu.

Cap al tard vem enfilar cap a Os de Balaguer, al Monestir de les Avellanes, un monestir de l'ordre dels Maristes que és alhora una hostatgeria en un paratge esplèndid i tranquil. Sopar, dormir i esmorzar al voltant d'un claustre senzill però molt antic.Vida monacal amb menjar auster i a les onze tots cap al dormir però, això si, en llits separats.

L'endemà al matí vem pujar fins al Nou Observatori Astronòmic del Montsec, des d'on vem intentar veure el Sol i les seves taques i flamarades que segons l'astrònem que ens va fer la demostració estan molt adormides des de fa uns cinc anys, amb el perill que l'astre escalfi menys i la temperatura del Planeta baixi. Potser que els científics es posin d'acord perquè entre els apocalíptics del canvi climàtic que ens diuen que la Terra s'escalfa sense remei i els astrònoms apocalíptics que pronostiquen que si la temperatura del Planeta baixés un sol grau sería una catàstrofe, ens fan estar amb l'ai al cor als pobrets neòfits.
Vem dinar a Tremp, que ens va agradar força tot i el sol de justícia que ens feia suar la cansalada, i desprès vem tirar amunt cap a Caldes de Boi, on teniem reserva a l'Hotel Manantial. El paratge és magnífic, malgrat que a mi les valls em provoquen una mica de claustrofòbia, però l'entorn i els accessos a l'hotel eren complicats, no només per a mi, sino per tothom amb dificultats de mobilitat que, en principi, sembla que hauría de ser el públic mes nombròs d'un balneari. Quant vem anar a les termes a demanar hora per algún tractament, em vaig començar a escalfar: allò era plè de pijos amb cossos Danone. Les iaies i els xacrosos hi devien anar a una altra hora perquè tothom anava amunt i avall amb el barnús blanc i les sabatilles a joc, que semblaven sortits d'un càsting publicitari. La recepcionista em va mirar amb un cert menyspreu i quan li vaig explicar el meu cas va anr a buscar la metgessa que em va dir, molt segura i davant de tots els guapos i guapes, que ella no es feia responsable de que jo fes el circuit termal perquè podia relliscar.
-I algún altre tractament?, vaig preguntar entre sorpresa i irritada.
-Bueno, si quieres un masaje, va respondre amb indiferència
Em van donar hora per una sessió de fisio l'endemà passat al matí, a 55 € la sessió. Mentre li feien el cartronet al meu home, jo vaig haver de sortir a fora amb  llàgrimes als ulls d' impotència i de frustració.
En tornar a l'habitació, ja més calmada, vaig desdonar l'hora per telèfon, al.legant que de fisió ja me'n venia un a casa tres cops per setmana. El que no els hi vaig dir és que el meu fisiot és de la Seguretat Social. Un encant, per cert: jove i molt competent.
-Apa i que els bombin!!, vaig exclamar penjant l'aparell
Desprès vem comentar-ho amb en Jaume i estavem d'acord en que havia estat un problema de forma, del què et diuen i del com et tracten. Jo entenc perfectament que no puc accedir a tot arreu ni fer tot el que la majoria pot fer, i no per això m'he d'emprenyar. Ja són molts anys d'anar pel món i sé que el que no pot ser no pot ser . Però hi ha situacions que em semblen injustes i llocs amb persones amb poca voluntat per trobar sol.lucions

Per sort, l'endemà va ser un dia especial: al matí, la ruta del Romànic, visitant les esglésies de la Vall de Boi que encara no haviem vist, i per acabar el viatge, pujar a dalt del Parc Natural d'Aigüestortes amb el nostre cotxe ,com una deferència , i passejar una bona estona per unes llargues passarel·les de fusta amb totes les facilitats possibles.
Des de tant amunt, amb aquella vista magnífica de tots els cims, em vaig tornar a sentir reconeguda com a persona amb tots els drets.

Allò va ser el millor regal de les nostres mini-vacances
En Llullu també hi haguès pogut anar. De fet, és molt possible que els seus pares ja l'hi haguessin portat.

MINI VACANCES D'UNA CONVALESCENT

Estic en un estat anímic proper als daltabaixos d'una muntanya russa. De les de fira d'abans, de les que pujava quan era petita. Ni massa amunt ni massa avall.
I en aquest estat demà marxo quatre dies de mini-vacances. El metge de capçalera me'n ha donat el permís. Aneu, aneu, que t'anirà bé, un lloc que no faci gaire calor i disfruteu força, que jo també marxo un mes.
Ja sabeu que quan un està de baixa no pot marxar de casa, no fos que truquès l'inspector de treball i no t'hi trobès. I a més el volant de baixa signat pel metge! Si no els tens tots no cobres la mesada aquella tant voluminosa que cobrem els suferts autònoms!
Dons sí, demà marxem cap a les terres de LLeida, que jo no conec gaire bé. La primera nit la farem al Monestir de les avellanes, prop de Balaguer, i les altres dues a Caldes de Boi, a l'hotel on hi ha les caldes.
Tornarem com nous: al Monestir ens arreglaran l'esperit i a les caldes, el cos malmés
Tranquilitat és el que ens convé. El nen col.locat a la muntanya i nosaltres com a nuvis. Llàstima que a l'hotel del Monestir només tenen habitacions amb llits separats, i a les caldes estarem tant baldats que només ens vindrà de gust repaparnos a les tumbones de la piscina.

Bones vacances a a tots , blogers estimats!

AVALL QUE FA BAIXADA

Tot el que puja ha de baixar per força, i a l’inrevés . És una realitat que tots coneixem. El difícil és que un mateix se n’adoni mentre és al pic més alt o al pou més profund.
Una amiga de l’ànima, que va patir un càncer de pit als 39 anys i que se’n ha sortit del tot, ja em va avisar.
-Quan ja s’acabat tot, quan saps que tot ha anat bé, les forces i l’estat d’anim baixen per una pendent llarga i molt inclinada. A hores d’ara encara no ets a baix de tot.

El dia 21 tenía consulta amb el Dr. Colet, el neurocirurgià que em va operar: vaig surtir decebuda i emprenyada.
Sé que no tinc dret a dir això, perquè ell va fer la seva feina i la va fer d’una manera excel.lent: em va treure tot el tumor i el post-operatori ha anant molt bé.
TUMOR MIOFIBROBLÀSTIC INFLAMATORI/
PSEUDOTUMOR INFLAMATORI
Aquest era el meu alien, la meva piga. D’aquest informe de dues pàgines DA4 és la única cosa que vaig entendre i, de fet, la única que m’interessa
Però els pacients necessitem, o al menys jo necessito, informació sobre el que ha passat, el que m’està passant i el que em passarà durant uns mesos. Quines conseqüencies tè i tindrà tot el tractament sobre el meu cos , la meva movilitat i el meu estat d’ànim.
Dons res de res. Li vem treure les paraules en contagotes.Tinc la refotuda sensació que per ell és soc un altre cap esberlat i prou.. La única recomanació que em va fer és que no conduis , pel perill que hi ha de patir atacs epilèptics a tothom a qui l’hi hagin remenat el cervell. I això perquè el Jaume l’hi va preguntar, si no no ho sabriem.
Solució? Unes pastilles que prenía des del meu primer ingrés i que quan en vaig llegir els efectes secundaris més probables (no pas els possibles) em van posar la pell de gallina. Li vaig dir que per mi no poder agafar el cotxe era una condemna, però no hi va haver res a fer. Em va citar pel novembre i, apa, cap a casa.
Cap recomenació per acudir a altres especialistes per alleugerir les meves inflors, cap indicació sobre el meu estat d’ànim. Ni tant sols em va mirar la cicatriu.
En surtir de la consulta el meu emprenyament era considerable; La soledat del malalt que no se sent escoltat.

Em sento orgullosa de mi mateixa i de com he portat la malaltia, l’operació i el post-operatori. Penso que tota la meva volada mental causada per la cortisona i per la ubicació del tumor pot ser un cas clínic a tenir en compte per futurs malalts. Sé que no sóc res d’extraordinari i que ells veuen els tumors com el pa de cada dia. Però el meu cas sorprenia als metges i les enfermeres de l’hospital i el meu tumor va haver de ser analitzat durant molts dies per la seva raresa. Non coment.

La casualitat va voler que aquella mateixa tarda tingués hora demanada des de feia mesos al nostre naturòpata iridiòleg,.
Ell em va explicar que un atàc epilèptic pot tenir mil formes: no és només aquell atàc espectacular amb brumera a la boca. Qualsevol ferida o cicatriu al cervell pot fer de barrera a la corrent neuronal i produir un petit cort-circuit: uns instants de desconcert o de falta de conciència. Això pot no ser perillós sempre i quant no es condueixi. Molt bé, si m’ho expliquen ho entenc i acato la decisió mèdica.

Tot mirant-me l’iris el naturòpata em va dir que el que més l’hi preocupava era que després del que l’hi havia explicat de la meva eufòria i de l'activitat frenètica ara detectava que emocionalment estava en plena davallada, i que només estava a mig camí de la pendent.
-Això ho em d’aturar, perquè si no la patacada emocional pot ser forta i et costarà molt més de remontar.
- I una altra cosa. Aquí al teu ull no hi ha res de res d'una possible epilèpsia.
Em va receptar aquelles potingues naturals que recepten, unes per l’estat d’ànim i les altres per depurar el cos. També em va dictar un regim força sever, que no puc cumplir al peu de la lletra perquè aquesta semana és Sant Jaume i el dimecres anem al Sant Pol de la Ruscalleda, i després és la Festa Major, i després la Fira del Càntir, i els amics em porten bombons, i.....
Però jo ja em trobo molt millor. De fet, ja em vaig trobar millor només surtir del consultori del naturòpata. I ara sé que el que em passa és normal i que faig alguna cosa per alleugerir-ho. I pel que fa a la possible epilèpsia… no en vull parlar en públic perquè tot se sap. Només dirè que tinc la mateixa intuició que amb la meva piga.

M’ha costat molt tornar a escriure al blog. Cada dia pensava de trobar el moment de fer-ho, però no el trobava. A mida que vagi pujant els graons de la pendent que fins ara només baixava, tornaré a escriure sovint. Fins i tot alguna cosa divertida.