Se m’ha trencat aquesta petita joia. La volia tornar a penjar del petit clau i ha caigut. M’ha sabut tan de greu que he plorat i tot. És una màscara del ceramista Serra, que vaig trobat per casualitat, fa gairebé 40 anys, remenant en una botiga de vell de la Rutlla de Terrassa quan buscava trastos antics per fer una escenografia. Des d’aleshores m’ha acompanyat a totes les cases on he viscut, penjada en algun racó. Delicada i austera, feia bonic en qualsevol lloc.
No tinc inclinació pels objectes i menys encara si no tenen una utilitat definida. Però aquesta màscara és una de les poques que m’he comprat, i ara tenia el valor afegit de ser testimoni de la meva història.
Intentaré fer-li un Kintsukuroi, la tècnica japonesa de segellar-ne les esquerdes amb plata. El més segur, però, és que em decideixi enganxar-la amb Araldit. Espero que no s’ho prengui com un menyspreu.
Diumenge a la tarda al Lliure de Gràcia. Confesso que feia 15 anys que no hi posava els peus (a l’altre, al de Montjuïc, hi vaig sovint).. La darrera obra que hi vaig veure va ser L’hort dels cirerers. Jo estava a primera fila, i tinc el record impagable de l’Anna Lizaràn agenollada als meus peus, plorant a la meva falda. Era la última funció abans del trasllat a Montjuic , i a l’escala hi havia l’equipatge parat a punt per la partida. Emoció al tornar a un espai venerat, on hi havia viscut moments intensos, no només a les sala, també als camerinos i al bar. Ai, el bar del Lliure!
Ahir hi vam anar per primera vegada amb la Carola. Gràcies a ella teníem entrades (exhaurides des de les primeres representacions) dons va tocar els clarinets a la gravació de la música que el Marco Mezquida va composar per a l’obra. Emoció afegida de poder-li l’explicar algunes de les meves vivències quan ella no era ni tan sols un projecte. Salt generacional.
I després l’obra: El curiós incident del gos a mitjanit. Extraordinari muntatge. Gran direcció del Julio Manrique. Perfecta l’escenografia, moderna, versàtil i imaginativa, d’en Lluc Castells. Però sobretot un inoblidable treball de Pol López, el protagonista, que es posa a la pell d’un nen de 15 anys “diferent”. Divertit, sensible, punyent: em va fer saltar les llàgrimes. A l’escenari es respirava talent, joventut i passió. Vam xalar molt!
No vull fer-vos dentetes, perquè aquesta temporada no la podreu veure, però esteu alerta per si la reposen. Del tot recomanable!!
