AVALL QUE FA BAIXADA

Tot el que puja ha de baixar per força, i a l’inrevés . És una realitat que tots coneixem. El difícil és que un mateix se n’adoni mentre és al pic més alt o al pou més profund.
Una amiga de l’ànima, que va patir un càncer de pit als 39 anys i que se’n ha sortit del tot, ja em va avisar.
-Quan ja s’acabat tot, quan saps que tot ha anat bé, les forces i l’estat d’anim baixen per una pendent llarga i molt inclinada. A hores d’ara encara no ets a baix de tot.

El dia 21 tenía consulta amb el Dr. Colet, el neurocirurgià que em va operar: vaig surtir decebuda i emprenyada.
Sé que no tinc dret a dir això, perquè ell va fer la seva feina i la va fer d’una manera excel.lent: em va treure tot el tumor i el post-operatori ha anant molt bé.
TUMOR MIOFIBROBLÀSTIC INFLAMATORI/
PSEUDOTUMOR INFLAMATORI
Aquest era el meu alien, la meva piga. D’aquest informe de dues pàgines DA4 és la única cosa que vaig entendre i, de fet, la única que m’interessa
Però els pacients necessitem, o al menys jo necessito, informació sobre el que ha passat, el que m’està passant i el que em passarà durant uns mesos. Quines conseqüencies tè i tindrà tot el tractament sobre el meu cos , la meva movilitat i el meu estat d’ànim.
Dons res de res. Li vem treure les paraules en contagotes.Tinc la refotuda sensació que per ell és soc un altre cap esberlat i prou.. La única recomanació que em va fer és que no conduis , pel perill que hi ha de patir atacs epilèptics a tothom a qui l’hi hagin remenat el cervell. I això perquè el Jaume l’hi va preguntar, si no no ho sabriem.
Solució? Unes pastilles que prenía des del meu primer ingrés i que quan en vaig llegir els efectes secundaris més probables (no pas els possibles) em van posar la pell de gallina. Li vaig dir que per mi no poder agafar el cotxe era una condemna, però no hi va haver res a fer. Em va citar pel novembre i, apa, cap a casa.
Cap recomenació per acudir a altres especialistes per alleugerir les meves inflors, cap indicació sobre el meu estat d’ànim. Ni tant sols em va mirar la cicatriu.
En surtir de la consulta el meu emprenyament era considerable; La soledat del malalt que no se sent escoltat.

Em sento orgullosa de mi mateixa i de com he portat la malaltia, l’operació i el post-operatori. Penso que tota la meva volada mental causada per la cortisona i per la ubicació del tumor pot ser un cas clínic a tenir en compte per futurs malalts. Sé que no sóc res d’extraordinari i que ells veuen els tumors com el pa de cada dia. Però el meu cas sorprenia als metges i les enfermeres de l’hospital i el meu tumor va haver de ser analitzat durant molts dies per la seva raresa. Non coment.

La casualitat va voler que aquella mateixa tarda tingués hora demanada des de feia mesos al nostre naturòpata iridiòleg,.
Ell em va explicar que un atàc epilèptic pot tenir mil formes: no és només aquell atàc espectacular amb brumera a la boca. Qualsevol ferida o cicatriu al cervell pot fer de barrera a la corrent neuronal i produir un petit cort-circuit: uns instants de desconcert o de falta de conciència. Això pot no ser perillós sempre i quant no es condueixi. Molt bé, si m’ho expliquen ho entenc i acato la decisió mèdica.

Tot mirant-me l’iris el naturòpata em va dir que el que més l’hi preocupava era que després del que l’hi havia explicat de la meva eufòria i de l'activitat frenètica ara detectava que emocionalment estava en plena davallada, i que només estava a mig camí de la pendent.
-Això ho em d’aturar, perquè si no la patacada emocional pot ser forta i et costarà molt més de remontar.
- I una altra cosa. Aquí al teu ull no hi ha res de res d'una possible epilèpsia.
Em va receptar aquelles potingues naturals que recepten, unes per l’estat d’ànim i les altres per depurar el cos. També em va dictar un regim força sever, que no puc cumplir al peu de la lletra perquè aquesta semana és Sant Jaume i el dimecres anem al Sant Pol de la Ruscalleda, i després és la Festa Major, i després la Fira del Càntir, i els amics em porten bombons, i.....
Però jo ja em trobo molt millor. De fet, ja em vaig trobar millor només surtir del consultori del naturòpata. I ara sé que el que em passa és normal i que faig alguna cosa per alleugerir-ho. I pel que fa a la possible epilèpsia… no en vull parlar en públic perquè tot se sap. Només dirè que tinc la mateixa intuició que amb la meva piga.

M’ha costat molt tornar a escriure al blog. Cada dia pensava de trobar el moment de fer-ho, però no el trobava. A mida que vagi pujant els graons de la pendent que fins ara només baixava, tornaré a escriure sovint. Fins i tot alguna cosa divertida.

DIAGNÒSTIC

Ara ja puc tencar una altra carpeta, o un calaix del meu armari interior.

Feia dies que la meva familia es queixava de que l'oncòloga que tè el meu tros de piga no digues res dels resultats. En Jaume fa cosa de 15 dies va trucar demanan què i li van dir que encara no sabien res. Va quedar una mica mosca.
Total, que com que el cap de setmana hi som tots a casa, les filles i en Jaume van tornar a apretar i aquest matí he trucat a Can Ruti.
M'han passat d'un departament a l'altra durant uns minuts. He de dir que, malgrat el meu convenciment i la meva intuïció que m'ha acompanyat tots aquests dies i de la que n'es testimoni el blog, per uns moments he temut que el metge em dones males notícies, però NO.
En Salvador Colet s'ha posat a l'aparell i m'ha dit: que era un mel----- inflamable, i que era benigne. Ai, quin descans. Amb l'emoció no li he dit que em tornés a repetir el nom del mel--- per explicar-ho millor, però l'important es la segona paraula: BENIGNE.
M'ha explicat que l'oncòloga ha tingut molta feina per fer el diagnòstic, que era un tumor molt poc comú i que fa poc temps que ho saben.
L'he felicitat, m'he felicitat a mi mateixa i li he dit que la meva intuïció era encertada i que ens veurem el dia 20, que tinc hora concertada amb ell.
No l'hi he dit Visca el Barça!, perquè ara ja no fan futbol, tot i que sé que a ell és el que més l' interessa

Amics i amigues, seguidores i seguidors, lectors i lectores, sapigueu que d'aquesta també m'en sortirè. I es que encara que costi de creure a segons qui, soc una dona amb bona sort.

ATERRATGE

Aquest és el darrer informe sobre el meu estat físic, que és per això que vaig encetar aquest blog.
Estic en fase d'aterratge suau i previsible. Això s'ha acabat. S'ha acabat el vertígen i l'estat de consciència alterada.
Fa dos dies que no prenc cortisona i torno a ser la d'abans. No és que no m'agradi ser la d'abans, només es que l'aventura s'ha acabat i no crec que es torni a repetir. Parlo amb més calma i no gesticulo tant. Espero que també a partir d'ara escriure amb més cura i menys faltes. Potser amb menys empenta, però em sembla que encara em queden coses per dir. I si no, ja me les empescaré.
Físicament no tot son flors i violes: tinc la cara i els peus inflats. Sobretot els turmells tant inflats que la pell em fa mal. Demà dilluns trucaré al metge de capsalera per si s'hi pot fer alguna cosa, perquè no puc gairabé calçar-me, i ja tinc ganes de sortir i fer vida normal. També tinc una mica de mal de cap, més que no pas tots els dies del postoperatori. La cortisona deu ser tant potent que no deixa sentir cap mena de dolor, ho mata tot.
El que sí ha millorat és el meu insomni. No dormo moltes hores, però si que descanso millor i ja no necessito pastilla per dormir.
El meu estat d'anim d'ara és una mica variable. Tot d'un plegat em poso de mal humor i ploro. Això sí que no és normal en mi, ni abans ni desprès de la piga. De tota manera, jo mateixa analitzo el perquè estic plorant i ho incorporo a la carpeta d'efectes secundaris de tot el procés. I de la carpeta al blog. Que quedi pels estudiosos del comportament humà de persones amb pigues extirpades.....
El que més ha canviat és el formigueig d'amics i coneguts al meu voltant. Aquell seguit de visites i trucades que no em deixava pràcticament temps per escriure s'ha acabat. Les visites s'espaient i moltes vegades soc jo la que truco perquè tinc una mica de mono de parlar. Amb l'arrivada de la factura de mòbil ja m'he curat del mono.

Ja us en tornaré a fer cins cèntims de la meva evolució. I amb boniques novetats, perquè ja tenim la nova càmara de fotos i penso fer-ne i penjar-ne a tort ia a dret.
Amics i seguidors: no m'abandoneu encara que m'estigui recuperant, perquè això pot seguir sent una aventura divertida i encara tinc records recents per explicar-vos en forma de conte

LA PESCALLUNES

La Pescallunes treballant

Durant aquest procès vertiginós d'una vida a l'altre que estic visquen m'he trobat amb moltes coses sorprenents. Una d'elles és la quantitat de "casualitats" dit en llenguatge agnòstic que m'han passat.

Fets que , per un motiu o altre m'han ajudat a tancar calaixos.

Els calaixos del meu armari interior, que he obert de bat a bat per fer neteja. Hi he tret les trenyines i la pols , i alguns, molt pocs, els he llençat i he deixat un buit que no crec que es torni a omplir amb la mateixa fusta.

Us n'explicaré un de recent.

Fa uns anys un amic actor, malalt i en fase de decadència, em va comentar que habia rodat una pel.licula amb un director molt interessant: en Joaquim Jordà.

Jo llavors no el coneixia i ell em va explicar que era l'autor més interessant de l'Escola de Barcelona, home intel.ligent i gens arrogant. La pel.licula es deia "Un cos al bosc" i era, si mes no, curiosa. Un thriller on la Rosy de Palma, aquella del nas picassià, feia de guardia civil lesbiana i al final em sembla que era l'assasina. El meu amic feia un personatge malalt i desquiciat. El propi retrat dels últims temps de la seva vida. En Jaume Valls va mori de sida fa uns 6 anys.

El que em va quedar és la curiositat per seguir la carrera d'en Joaquim Jordà. Vaig saber que era especialista en documentals que toquen als sentiments. "Mones com la Becky" (1999) o la últimaque va rodar abans de morir, "Darrera el mirall" (2006) que descriu el seu procés de malaltía mental en primera persona.

Vaig saber també que feia uns anys habia rodat " Numax presenta" (1980) l'aventura d'uns treballadors que davant l'incompetència i la cabronería dels propietaris, agafen les regnes de la fàbrica i viuen una aventura llibertària durant dos anys. Al cap d'uns anys roda "Veinte años no són nada" (2004) on veiem l'evolució dels mateixos personatges al pas del temps.

Jo sabia d'aquesta pel.licula, però mai l'havia vist. Sabia que la Pepi, La Pescallunes, entranyable companya artesana del Poble Espanyol que es dedica a la cistelleria en miniatura, fent reproduccions dels cistells tradicionals, hi sortía i que hi havia una història potent. La Pepi i jo teniem una relació cordial, però tot i que jo volía treure algún dia el tema de la seva participació en la pel.licula , no havia hagut l'ocasió de fer-ho.

I vet aquí que durant aquests dies ella m'escriu un mail molt emotiu interessant-se pel meu estat. (la única que ho ha fet que no es del meu cercle d'amics íntims del Poble). Jo molt contenta l'hi vaig respondre que sabia que ella es posaría en contacte amb mi. La intuïció de que la bona gent ens preocupem els uns pels altres en els moments difícils.

Doncs el dissabte passat, dos dies desprès , fan la pel.licula a TV3, al programa Cinema3 que normalment veiem, i desprès la pel.licula , . Però jo aquell dia estava més que cansada. Ja m'en anava al llit, però em vaig quedar. Volia veure la Pepi i la seva història.

I la història, barrejada amb d'altres històries d'altres protagonistes és la següent:

Dins de Numax, la fàbrica on van fer la revolució , hi convivien diferents corrents ideològics, tots revolucionaris. Ella era de tendències polítiques, altres de socials (una assistent social creient, un cuiner que va estudiar Dret per ajudar). La Pepi va coincidir amb en Juan, un home de caràcter molt fort i que arrossega a qui troba al seu pas. Ells dos inicien una relació tormentosa, i quan acaba el periòde de la fàbrica, ell proposa atracar bancs com a crítica al sistema capitalista. Ella el segueix i durant uns anys atraquen bancs a tot drap, amb el perill sempre darrera els talons. Diners, fugides, bogeria. I ell cau malalt del ronyò. Comença la crisi, i en un atracament a una seu bancària de Banc de Sabadell a Valls, ell exigeix als hostatges la presència del ministre d'Interior José Barrionuevo, de trista memòria pels d'esquerres. El ministre es treu el mort de sobre i hi fa anar al gobernador de la zona. Un cabrò, segons la Pepi. Les imatges i la narració dels fets deuen ser d'una tv local, perquè des de fora va explicant el poc que és veu darrera els vidres. Ttot en un plegat se senten trets i el gobernador surt ensangonat. I darrera , al cap d'una estona l'atracador enmanillat.

Ella, que era fora al carrer esperant-lo, es deixa agafar també. Podia haber fugit , però no ho va fer. Segons ella, estava amb ell a per totes.

Judici, anys de presò i quan surten, ell ja està molt malalt i ella li diu que el cuidarà fins a la mort.

Tots aquests fets ella els explica en un paisatge nevat del Pirineu, amb una fredor ambiental i una solitud que et deixa agafat a la cadira.

Si veiessiu i parlessiu amb la Pescallunes, entendrieu el contrast d'un personatge tant tendre amb una història tant dura.

I ara puc parlar amb ella dels fets, perquè ja he vist la pel.licula i ja he trencat la barrera . Aquest calaix ja el puc tancar amb tota la feina feta.

Va per tú Pepi, Una lliço de vida.