Escudella barrejada





Ara que s’acosta el Nadal, em venen les cuques. A casa som de rebre,  dels d’acollir i cuinar. Nadal i Reis amb la família  i les  altres festes de guardar amb amics,  acostumats a seguir la tradició del nostre convit.
A les sobretaules de l’any  passat, hi va haver  un únic tema de conversa. Ho endevineu? Sí, la il·lusió que ens feia a tots  la independència.
Però aquest any estic neguitosa. No sé què fer; el personal està dividit. Tinc por que discuteixin més del compte i que puguin arribar els insults. Em sembla que hauré de barrejar i agrupar els convidats  de manera diferent per evitar tensions. Jo, que sóc de mena vehement, he fet el jurament intern de no barallar-m’hi, però no estic segura de poder-ho aconseguir.

Sóc votant de la CUP, ho confesso. Em van engrescar com a partit, coherent i honest, com feia temps que no em passava. No  tinc tradició independentista  ni  soc  una antisistema radical (celebrem el Nadal, no pas el solstici d’hivern, i fem un bonic pessebre amb molsa i un àngel ), però entenc que per tirar endavant un nou país és imprescindible la participació de polítics   que estiguin a l’aguait per si a algú se li tornen  les mans llargues i es desvia del bon camí.

Ves per on  que ser coherent i honest ara no toca. Bé, no els  toca a la CUP.  Se’ls tracta  de traïdors i se’ls culpa de que la independència faci figa, ara que, segons criden alguns, ja la teníem a tocar.  No he escoltat o llegit insults més punyents i pujats de to que els llençats contra la CUP des de casa nostra.  Estic avergonyida i tot. Les riallades ressonen des de la capital del reino i el ministre missaire deu posar un altre ciri a la Virgen per fer realitat les seves prediccions.

Penya, no ser si posar-me a plorar o agafar-m’ho amb conya.  Per si de cas, posaré l’olla al foc per l’escudella i començaré a fer els canalons.
Ah, i si hi a eleccions, els tornaré a votar. 



Kintsukuroi



Se m’ha trencat aquesta petita joia. La volia tornar a penjar del petit clau i ha caigut. M’ha sabut tan de greu que he plorat i tot. És una màscara del ceramista Serra, que vaig trobat per casualitat, fa gairebé 40 anys, remenant en una botiga de vell de la Rutlla de Terrassa quan buscava trastos antics per fer una escenografia. Des d’aleshores m’ha acompanyat a totes les cases on he viscut, penjada en algun racó. Delicada i austera, feia bonic en qualsevol lloc. 
No tinc inclinació pels objectes i menys encara si no tenen una utilitat definida. Però aquesta màscara és una de les poques que m’he comprat, i ara tenia el valor afegit de ser testimoni de la meva història.
Intentaré fer-li un Kintsukuroi, la tècnica japonesa de segellar-ne les esquerdes amb plata. El més segur, però, és que em decideixi enganxar-la amb Araldit. Espero que no s’ho prengui com un menyspreu.

El curiós incident del gos a mitjanit

Diumenge a la tarda al Lliure de Gràcia. Confesso que feia 15 anys que no hi posava els peus (a l’altre, al de Montjuïc, hi vaig sovint).. La darrera obra que hi vaig veure va ser L’hort dels cirerers. Jo estava a primera fila, i tinc el record impagable de l’Anna Lizaràn agenollada als meus peus, plorant a la meva falda. Era la última funció abans del trasllat a Montjuic , i a l’escala hi havia l’equipatge parat a punt per la partida. Emoció al tornar a un espai venerat, on hi havia viscut moments intensos, no només a les sala, també als camerinos i al bar. Ai, el bar del Lliure!
Ahir hi vam anar per primera vegada amb la Carola. Gràcies a ella teníem entrades (exhaurides des de les primeres representacions) dons va tocar els clarinets a la gravació de la música que el Marco Mezquida va composar per a l’obra. Emoció afegida de poder-li l’explicar algunes de les meves vivències quan ella no era ni tan sols un projecte. Salt generacional.
I després l’obra: El curiós incident del gos a mitjanit. Extraordinari muntatge. Gran direcció del Julio Manrique. Perfecta l’escenografia, moderna, versàtil i imaginativa, d’en Lluc Castells. Però sobretot un inoblidable treball de Pol López, el protagonista, que es posa a la pell d’un nen de 15 anys “diferent”. Divertit, sensible, punyent: em va fer saltar les llàgrimes. A l’escenari es respirava talent, joventut i passió. Vam xalar molt!
No vull fer-vos dentetes, perquè aquesta temporada no la podreu veure, però esteu alerta per si la reposen. Del tot recomanable!!

Maternitat




Avui fa 29 anys que vaig parir per primera vegada. Llavors jo també tenia 29 anys. Ho recordo com un dia de molta il·lusió, però també de molta por. Intuïa que aquella seria la gran aventura. Tenia por de no saber-ne prou, de la responsabilitat, dels perills i del bolc que faria la meva vida.
En aquests 29 anys han passat moltes, però en una cosa la vaig ben encertar: ha estat la més gran aventura. La més meravellosa, intensa, gratificant i positiva que mai m’hagués pensat de poder viure.
Noies estimades, filles, nebodes, amigues, sigueu mares. Malgrat que us sembli que tot hi està en contra, malgrat el que us puguin dir, malgrat la quantitat de problemes que comporta, res és comparable a la maternitat. Jo he repetit 3 vegades!!
Felicitats Carola, ets la meva nena estimada