Tant hi he buscat, al riu, que de coses n’he trobat moltes. Coses precioses, algunes de tant delicades que m’ imagino la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Anells amb pedres precioses que encara brillen amb el primer raig de sol que les acaricia, o figuretes de porcellana a qui els falta una mà o un tros de cama. També sabates noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar. Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú les ha buscades mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si mai algú que volgués recuperar el seu tresor tingués a bé de demanar-me’l . Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada meravella. Guardià de les coses perdudes al riu, deu ser per això que sóc aquí. Per què, si no, resto aquí tot sol?
Jo també tinc la meva, d’història, malgrat no es massa llarga i fa temps que sembla aturada, que no vulgui continuar. I els records se’m difuminen i es dispersen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els hi rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no se’n van són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les escolto sovint i cada vegada més fort, dins el cap. Tant fort que m’esgarrifen, m’espanten, i voldria fugir per no sentir-les més i descansar d’una vegada. Però no puc. Llavors sort en tinc del vent, que em calma i m’agombola, com els braços de la mare que em bressolaven quan era petit. El vent mou els canyissars i els joncs i mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els crits s’allunyen, se’n van riu avall , igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig d’ossos i de carn, lliscant avall poc a poc, o encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em va rebentés l’ull i el meu cap esclatés. En aquest moment, al caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.
És per això que des d’aleshores segueixo buscant . Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pugues posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento a vegades, xisclar de por i de dolor, callarien. I tots tornaríem a cantar, mentre ens passem el cigarret de l’un a l’altre, dins les barricades, amb les bales xiulant per sobre els nostres caps. I riuríem per fer-nos passar la por, i per oblidar la pols i la sarna que ens envolten. Llavors tot podria ser altre vegada com abans que perdés les meves ulleres.
Aquest és l'homenatge que faig al Josep, el meu sogre, que ahir va fer 90 anys. Ell, amb la seva vitalitat i amb la memòria clara com l'aigua, és el que m'ha anat explicant el seu passat, marcat amb ferro i foc per la guerra. Ara és un dels pocs supervivents de la "lleva del biberó". Va per tots els que no van poder sobreviure a aquell episòdi tràgic de la batalla de l'Ebre.
