panellets

Una tarda per fer panallets. Una tarda per menjar-los. Una altre tarda per tornar-ne a menjar amb la resta de la nostra familia tan poc convencional. Cap de setmana  a la cuina, amb càlides sobretaules i excés de calories.
Com un ritual, cada any faig un munt de panellets pels qui estimo. L'olor  del forn envaeix tota la casa  anunciant l'arrivada del  fred, i jo torno a ser  la nena que treia el nas darrera  les piles de massapà arrebossat amb  pinyons, ametlles, coco o xocolata i que demanava, insistent, que també li dexeissin fer boletes amb aquella  plastilina, mentre pessigava bocins de pasta fins a enfitar-se. Però aquells dies tots els de casa, a la pastisseria, anaven atrafegats, i jo i el meu germà, per fer-nos notar, ens amagavem dins de la pila de sacs d'apillera que havien estat plens d'ametlla  poques hores abans. Al cap d'una estona llargas  la mare ens trobava a faltar i ens cridava pel nom i nosaltres sortierm de l'amagatall com si haguessim viscut una aventura. Dolces olors de la meva infnatesa.
Aquest ritulk culinari que repateixo cada any, és el meu homenatge a tots aquells  que abans corrien enfainats al meu voltant  i que avui ja no hi son. No m'agrada  visitar el cementiri. Preferixo oferir  als meus uns panellets exquisits i ben fets. Iguals  com els que veia fer als de casa.