DETRITUS DELICATS

Va entrar a la cuina decidida a treure’s la carbassa del davant. Estava tipa de perdre el temps  intentant escriure; portava massa dies  en blanc, estèril com un conreu sense pluja. Abandonava, no volia angoixar-se més. Després de pensar-hi molt, havia arribat a la conclusió que els bons escriptors   són uns pocs  privilegiats que tenen més recursos i unes ments mes creatives.  Artistes, vaja. Ho veia clar; el seu territori era la cuina.

            La pobra i molsuda carbassa  l’esperava en un racó del taulell,  com un gran cacauet  de  pell llisa. La col·locà  sobre la  fusta de tallar,  va palpar-ne la fermesa  i resseguí  els secs  longitudinals, buscant-li  un punt feble. Del calaix  va treure el ganivet de punta  mes afilada i, amb tota la  força de la  frustració acumulada,  li clavà una ganivetada al ventre. La carbassa  es resistí, fent-se la dura, però després d’un combat acarnissat, la va vèncer.  L’esquarterament s’acabà amb una escampada d’entranyes, de llavors i d’escorça en una banda,  i una olla amb  bocins de polpa ataronjada en l’altra. Amb l’olla  gairebé plena, s’animà a  afegir-hi tres cebes de Figueres; desfullant-les li va venir  la temuda coïssor als ulls que li provocà un regalim de  llàgrimes,  llagrimeig que va aprofitar per deixar-se anar   i plorar per la inspiració fugissera i per l’angoixa davant la pantalla en blanc;  en definitiva , per les truncades aspiracions d’arribar a ser escriptora. Somicant, reflexionava també sobre el  perquè en diuen quedar-se en blanc de l’estat que patia, si ella  el vivia  com un túnel  fosc i negre que no s’acabava mai.  Un cop acabada la feina, després de mocar-se i eixugar-se  els ulls, es disposà a llençar les deixalles al cubell de l’orgànic.

            I és aquí on, si us hi fixeu  bé,  trobareu el primer punt de gir d’aquesta petita història.

            Agafant el cubell d’escombraries amb una mà, mirà fascinada l’escampall de detritus;  tots solets havien format un  trencadís,  amb una barreja de tonalitats  taronges,  grogues i  morades magnífica. Que bonic! va pensar, i  va sentir una dolça fiblada, un buf , una pujada  de l’emoció estètica que se li expandia des del cervell cap a l`ànima. Ves a saber si la carbassa que acabava d’esbudellar havia deixat anar una substància volàtil del seu ventre, un gas d’efectes eufòrics i inspiradors que li provocava una embriaguesa creativa.

             I se li va despertar  l’ull d’artista.

            Aquí faré un apart, per no caure en l’inacceptable informació per al lector, i explicaré què vol dir despertar l’ull d’artista. La Julia Cameron, a  El camí de l’artista,  llibre de capçalera de la frustrada protagonista,

recomana que, com a mínim un cop per setmana, treguis a passejar el teu ull d’artista. Cal mirar, buscar, saber veure  en  un entorn quotidià o desconegut una pinzellada d’art, un bri de bellesa per nodrir   l’esperit, essent conscient de que ho estàs fent. Escriu  la Julia que és un dels passos mes importants per reconduir la suposada pèrdua d’inspiració i retrobar la manera de treure l’artista que tots portem a dins. Pot semblar fàcil, però no ho és. La prova n’és el desastrós estat creatiu en que es trobava l’escriptora aquell dia, abans d’entrar a la cuina.

            Però vet-ho aquí que una panxuda i humil carbassa ho va aconseguir.

Emocionada per la descoberta, no es va veure en cor de  llençar  aquell bé de déu  a les escombraries. Volia atrapar la bellesa d’aquella brossa,  deixar-ne constància, compartir-la amb tothom. Va allargar l’altre mà  per agafar el  mòbil,  company fidel que sempre té a prop, i fer-ne una foto.  La imatge a  la pantalla   la va sorprendre; el fragment enquadrat semblava una pintura; el contrast   de  llums,  ombres i  textures, la brillantor, els colors , tot quedava magnificat en la captura.  Amb quina fal·lera  es va llençar aleshores  a captar   aquelles formes suggeridores ! Amb quanta  facilitat  immortalitzava aquell  mosaic irrepetible!  No li va caldre ni moure’s de la  cuina  per  captar-ne la bellesa. Ni tampoc per  penjar-la a les xarxes i compartir-ho amb el mon.

             Ella no hi trobava cap interès  en compartir o mirar fotos de  família,  o admirar amb enveja les  postes de sol als països exòtics que mai podrà visitar. Però  ara, agitada per la seva experiència artística, s’adonava que allò que tenia entre mans era  diferent, que  els seus detritus sí que eren únics I innovadors; volia  ensenyar-ho, compartir-ho. Molt aviat  la xarxa va respondre,  i ella s’engresca a continuar.

            La seva cuina va patir una  revolució. Els àpats diaris  es van omplir de productes  de temporada ben fotogènics. Cada matí anava al mercat i, abans de comprar, elaborava mentalment els menús   tenint en compte, mes que cap altre cosa,  les despulles que deixarien. Hi van haver cebes i porros desfullats, magranes  desgranades, coliflors  despullades, carxofes desvirgades.  La rutina de cuinar s’havia convertit en una  acció  creativa, en una aventura estètica cada dia diferent. Va posar unes normes que no podia saltar-se: havia de fotografiar les deixalles tal com raja, sense ordenar-les ni posar-les bé, i només podia utilitzar producte de temporada. Així el repte era mes rigorós.

             Els seguidors de l’experiment artístic anaven creixent cada dia. No es va desanimar davant  d’alguns comentaris a la xarxa del tipus marededeusenyorquèésaixò!, o quinapocagràcia!  o ecccs!, fruit de la incomprensió de  persones properes amb poca sensibilitat envers l’art pobre. Tant l’hi feia; ella se sentia  creativa, feliç. Tenia la certesa que, quan fotografiava  aquells detritus, els honorava, els elevava a una categoria superior, afegint significat a l’existència de vulgars escorrialles. Els hi donava l’últim alè de gràcia  abans  que tornessin  a la terra per convertir-se en adob i tancar el cicle. Vivia en un estat d’efervescència  tal que, envoltada  de fullaraca, de peles, de clòfies, se li disparava també el pensament crític; trobava un significat de   reivindicació  social a   les fotografies. Eren l’homenatge a tots els essers menors, invisibles, que son  descartats i oblidats  per no seguir els cànons  imperants;  sentia  que feia un tribut a les persones diferents, poc valorades o directament rebutjades, considerades escòria per una societat productiva , que no sap aturar-se a mirar dues vegades i buscar la capacitat i la bellesa que tota ànima humana pot tenir.

            La xarxa devia entendre  la seva proposta  i estava expectant; en volia mes. Molts coneguts  la felicitaven; també desconeguts  de l’altre banda del planeta, escriptors, fotògrafs de renom, chefs de restaurants amb estrelles, i moltes, moltes  noies de cossos espectaculars i postures provocatives, a les que, n’estava segura, els hi interessaven ben poc  els seus detritus artistico-reivindicatius. És veritat que començava a patir una mica de  pressió davant les expectatives que havia  obert, però no calia preocupar-se: s’acostava Nadal i ja pensava en els taulells  plens de brossa magnífica per retratar.  Estava segura que els  àpats de les festes li donarien material de primera per continuar la seva obra.

            Però vet aquí que el forat negre es va tornar a obrir. De la nit al dia, les piles de deixalles  només l’inspiraven fàstic. Els caps i les potes desmembrades dels   pollastres de pagès li feien angúnia.  Els ossos d’espinada i del genoll  del brou li semblaven cruels i  sanguinolents; era com si  la mort hagués envaït un plató que no coneixia la violència . Els detritus es pansien al taulell esperant el moment d’inspiració  i la família es va començar a queixar del fastigós espectacle a la cuina. Ella enyorava la vivor i  la senzillesa de les  verdures , les textures  de les hortalisses, el color de les fruites, però li semblava que ja ho havia fotografiat tot.

            I se li va tancar l’ull d’artista.

            Va passar uns dies moixa, sense al·licients;  res era prou interessant o   bonic  per captar-ho ni compartir-ho. Va fer alguns intents, però tot li semblava faltat d’ànima i d’il·lusió. Potser quan vingués la primavera els calçots, els pèsols o les maduixes  li tornarien la inspiració. Al final  no va tenir  altre remei que  seure altre vegada davant la pantalla en blanc. Si més no, podria  escriure la seva experiència com a retratista dels delicats detritus d’hivern.

            Escrivint, esperaria  la primavera.