Diumenge a la tarda al Lliure de Gràcia. Confesso que feia 15 anys que no hi posava els peus (a l’altre, al de Montjuïc, hi vaig sovint).. La darrera obra que hi vaig veure va ser L’hort dels cirerers. Jo estava a primera fila, i tinc el record impagable de l’Anna Lizaràn agenollada als meus peus, plorant a la meva falda. Era la última funció abans del trasllat a Montjuic , i a l’escala hi havia l’equipatge parat a punt per la partida. Emoció al tornar a un espai venerat, on hi havia viscut moments intensos, no només a les sala, també als camerinos i al bar. Ai, el bar del Lliure!
Ahir hi vam anar per primera vegada amb la Carola. Gràcies a ella teníem entrades (exhaurides des de les primeres representacions) dons va tocar els clarinets a la gravació de la música que el Marco Mezquida va composar per a l’obra. Emoció afegida de poder-li l’explicar algunes de les meves vivències quan ella no era ni tan sols un projecte. Salt generacional.
I després l’obra: El curiós incident del gos a mitjanit. Extraordinari muntatge. Gran direcció del Julio Manrique. Perfecta l’escenografia, moderna, versàtil i imaginativa, d’en Lluc Castells. Però sobretot un inoblidable treball de Pol López, el protagonista, que es posa a la pell d’un nen de 15 anys “diferent”. Divertit, sensible, punyent: em va fer saltar les llàgrimes. A l’escenari es respirava talent, joventut i passió. Vam xalar molt!
No vull fer-vos dentetes, perquè aquesta temporada no la podreu veure, però esteu alerta per si la reposen. Del tot recomanable!!
Ahir hi vam anar per primera vegada amb la Carola. Gràcies a ella teníem entrades (exhaurides des de les primeres representacions) dons va tocar els clarinets a la gravació de la música que el Marco Mezquida va composar per a l’obra. Emoció afegida de poder-li l’explicar algunes de les meves vivències quan ella no era ni tan sols un projecte. Salt generacional.
I després l’obra: El curiós incident del gos a mitjanit. Extraordinari muntatge. Gran direcció del Julio Manrique. Perfecta l’escenografia, moderna, versàtil i imaginativa, d’en Lluc Castells. Però sobretot un inoblidable treball de Pol López, el protagonista, que es posa a la pell d’un nen de 15 anys “diferent”. Divertit, sensible, punyent: em va fer saltar les llàgrimes. A l’escenari es respirava talent, joventut i passió. Vam xalar molt!
No vull fer-vos dentetes, perquè aquesta temporada no la podreu veure, però esteu alerta per si la reposen. Del tot recomanable!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada