AVALL QUE FA BAIXADA

Tot el que puja ha de baixar per força, i a l’inrevés . És una realitat que tots coneixem. El difícil és que un mateix se n’adoni mentre és al pic més alt o al pou més profund.
Una amiga de l’ànima, que va patir un càncer de pit als 39 anys i que se’n ha sortit del tot, ja em va avisar.
-Quan ja s’acabat tot, quan saps que tot ha anat bé, les forces i l’estat d’anim baixen per una pendent llarga i molt inclinada. A hores d’ara encara no ets a baix de tot.

El dia 21 tenía consulta amb el Dr. Colet, el neurocirurgià que em va operar: vaig surtir decebuda i emprenyada.
Sé que no tinc dret a dir això, perquè ell va fer la seva feina i la va fer d’una manera excel.lent: em va treure tot el tumor i el post-operatori ha anant molt bé.
TUMOR MIOFIBROBLÀSTIC INFLAMATORI/
PSEUDOTUMOR INFLAMATORI
Aquest era el meu alien, la meva piga. D’aquest informe de dues pàgines DA4 és la única cosa que vaig entendre i, de fet, la única que m’interessa
Però els pacients necessitem, o al menys jo necessito, informació sobre el que ha passat, el que m’està passant i el que em passarà durant uns mesos. Quines conseqüencies tè i tindrà tot el tractament sobre el meu cos , la meva movilitat i el meu estat d’ànim.
Dons res de res. Li vem treure les paraules en contagotes.Tinc la refotuda sensació que per ell és soc un altre cap esberlat i prou.. La única recomanació que em va fer és que no conduis , pel perill que hi ha de patir atacs epilèptics a tothom a qui l’hi hagin remenat el cervell. I això perquè el Jaume l’hi va preguntar, si no no ho sabriem.
Solució? Unes pastilles que prenía des del meu primer ingrés i que quan en vaig llegir els efectes secundaris més probables (no pas els possibles) em van posar la pell de gallina. Li vaig dir que per mi no poder agafar el cotxe era una condemna, però no hi va haver res a fer. Em va citar pel novembre i, apa, cap a casa.
Cap recomenació per acudir a altres especialistes per alleugerir les meves inflors, cap indicació sobre el meu estat d’ànim. Ni tant sols em va mirar la cicatriu.
En surtir de la consulta el meu emprenyament era considerable; La soledat del malalt que no se sent escoltat.

Em sento orgullosa de mi mateixa i de com he portat la malaltia, l’operació i el post-operatori. Penso que tota la meva volada mental causada per la cortisona i per la ubicació del tumor pot ser un cas clínic a tenir en compte per futurs malalts. Sé que no sóc res d’extraordinari i que ells veuen els tumors com el pa de cada dia. Però el meu cas sorprenia als metges i les enfermeres de l’hospital i el meu tumor va haver de ser analitzat durant molts dies per la seva raresa. Non coment.

La casualitat va voler que aquella mateixa tarda tingués hora demanada des de feia mesos al nostre naturòpata iridiòleg,.
Ell em va explicar que un atàc epilèptic pot tenir mil formes: no és només aquell atàc espectacular amb brumera a la boca. Qualsevol ferida o cicatriu al cervell pot fer de barrera a la corrent neuronal i produir un petit cort-circuit: uns instants de desconcert o de falta de conciència. Això pot no ser perillós sempre i quant no es condueixi. Molt bé, si m’ho expliquen ho entenc i acato la decisió mèdica.

Tot mirant-me l’iris el naturòpata em va dir que el que més l’hi preocupava era que després del que l’hi havia explicat de la meva eufòria i de l'activitat frenètica ara detectava que emocionalment estava en plena davallada, i que només estava a mig camí de la pendent.
-Això ho em d’aturar, perquè si no la patacada emocional pot ser forta i et costarà molt més de remontar.
- I una altra cosa. Aquí al teu ull no hi ha res de res d'una possible epilèpsia.
Em va receptar aquelles potingues naturals que recepten, unes per l’estat d’ànim i les altres per depurar el cos. També em va dictar un regim força sever, que no puc cumplir al peu de la lletra perquè aquesta semana és Sant Jaume i el dimecres anem al Sant Pol de la Ruscalleda, i després és la Festa Major, i després la Fira del Càntir, i els amics em porten bombons, i.....
Però jo ja em trobo molt millor. De fet, ja em vaig trobar millor només surtir del consultori del naturòpata. I ara sé que el que em passa és normal i que faig alguna cosa per alleugerir-ho. I pel que fa a la possible epilèpsia… no en vull parlar en públic perquè tot se sap. Només dirè que tinc la mateixa intuició que amb la meva piga.

M’ha costat molt tornar a escriure al blog. Cada dia pensava de trobar el moment de fer-ho, però no el trobava. A mida que vagi pujant els graons de la pendent que fins ara només baixava, tornaré a escriure sovint. Fins i tot alguna cosa divertida.