Espiral

Baixo a Terrassa per anar a la meva perruqueria dels últims anys d'abans del canvi de residència . Em fa il•lusió retrobar les noies i el seu bon estil i xerrar-hi una estona, amb la complicitat que dona la relació entre perruquera i clienta


Quan baixo a la ciutat on vaig néixer i on he viscut els meus primers cinquanta anys , les persones conegudes que trobo pel carrer agafen la categoria d’antics amics, dels de tota la vida. I sembla que aquest sentiment és recíproc , perquè ens saludem amb visible alegria. Els terrassencs que ja eren amics amics agafen avui una categoria superior, perquè em són més cars de veure.

Després de tallar-me els cabells em queda una bona estona lliure i tinc previst anar a veure la meva cunyada Sofia que , amb 55 anys, fa mesos que és en una residència per culpa d’un Alzheimer que ja no li permet reconèixer pràcticament ningú i, per acabar de reblar el clau , ara també pateix un càncer que li té els dies contats. Però quan arribo al geriàtric és l'hora de dinar i no em permeten veure-la.

Decideixo llavors anar a veure la Montse, una antiga amiga amb la que ens parlem molt de tant en tant i a tongades. Fa poc em va fer saber que l’operaven d’un càncer de pit. Es troba bé, però està fent el tractament de quimio. Mala sort, no porto el seu número de telèfon  i tampoc sé la seva nova adreça .

Canvi de plans. Sóc a prop de la botiga de la Montse, una amiga comuna que fa poc va patir uns estranys atacs epilèptics causats per un paràsit que portava latent al cervell i que  es va manifestar de cop. Fa menys d’ una setmana hem parlat per telèfon, contentes les dues de poder explicar-nos les males passades que ens han fet els respectius cervells i emplaçant-nos per d’aquí a poques setmanes, quan ella estigués més recuperada. Però la botiga ja és tancada i decideixo tornar cap a Argentona. La mateixa tarda, la Montse del càncer de pit em fa saber que l’altra Montse està ingressada al Clínic amb mal pronòstic. Sembla ser que el paràsit s’ha transformat en una colla de tumors cerebrals.

Maleïda malaltia. Maleïdes totes les malalties.

I jo coexistint amb el meu cos , que baixa les escales de la mobilitat i la força de tres en tres, estic en una espiral de sentiments contraposats: m’entristeixen els mals que pateixen els amics  i al mateix temps estic orgullosa de ser una supervivent, la qual cosa em crea sentiments de culpa.