EL COM

Tinc 53 anys i sóc dona. Una edat difícil. Fisicament tot va de baixa, malgrat et cuidis molt i tinguis empenta. I jo, de força i empenta sempre n'he tingut, tothom m'ho diu!!

El meu cos i jo fa molts anys que ens coneixem a fons. Des que als sis mesos la poliomielitis em va cobrir amb la seva capa i em va deixar com un petit titella trencat. Amb molt d'ajut vàrem treballar dur per adreçar i donar autonomía a un cos amb unes seqüeles que semblaven molt més greus del que finalment van ser. Però jo no deixava de ser la més feble de la nissaga, la que s'hauria d'acompanyar i tenir-ne cura tota la vida, la que s'havia de protegir.


I amb aquest cosset trencat meu m'he enfrontat a una vida plena. He après a entendre la seva evolució amb l'ajuda dels metges, alguns d'ells extraordinaris. I he estimat , he gaudit , he tingut fills i he estat activa i creativa. Una dona amb bona salut física, però amb unes necessitats mèdiques espaiades i constants.

Això sí. Un cap serè i despert. Déu ens el conservi!.L'orgull de qui se sent superior a d'altres que no hi arriven. Un punt de dolentería per descarregar.

Tampoc va ser fàcil arribar a aquest punt d'acceptació de la diferència. Durant les etapes de l'infantesa i de l'adolescència em quedaven moltes coses al tinter, unes de més simbòliques però d'altres més doloroses. Aquest caràcter meu es va anar forjant també per aquí. Si no podia fer una cosa, fós la que fós, agafava una drecera, o una altra , o una altra. I si finalment tampoc podia ser , es que no havia de ser. Diuen els experts que és el caràcter dels coixos amb empenta. Res d'extraordinari, doncs.

Els últims anys això començava a fallar.
Una neumònia per culpa d'ur un robatori d'una quantitat important,per un descuit absurd i desprès d'un dia esgotador va ser l'avís. Les coses m'afecten psicosomàticament. Curada peró avisada.
Llavors la nostra vida i la del meu enton es complica poc poc i texeix una xarxa de petites desgràcies seguides. La malatia i la mort de la meva mare, les meves filles adolescents. El nen amb la seva motxilla del país del fred.El coneixement de l'Alzehimer galopant de la vidua del meu germà, amb 32 any i.amb les seves dues filles de l'edat de les meves....L'entorn familiar s'havia aprimat tant, i aquella nena feble , aquella titella apedeçada es va haver de convertir en la força principal del carro, amb en Jaume sempre al meu costat i donant suport, però és la meva nissaga.





I la pressió sanguínea va començar a pujar, i el cansament a aflorir. Dolors, cansament físic i psíquic. Proves i més proves. Aquest especiment de polio que jo sóc com un dinosaure a estudiar pel perill d'extinció, va fer la passarel.la , consentida clar, davant de vint metges i tècnics xixarel·los que miraven els meus ossos i les pròtesis com si miressin un documental xinèsd'aquets d'anatomia I jo? era evident que no en treuria cap benefici per a els meus mals. Maleïda classe mèdica. On són aquells metges que et miraven a la cara i et deien les coses clares?


Finalment una neuròloga com les d'abans em mira als ulls i em diu: estàs depresiva, fes-te una analítica. Depresiva jo? L'analítica confirma una brutal anèmia per ferro que la deixa estorada a ella i a mí alleugerida però molt emprenyada. Que desprès de 6 mesos i dient a tothom que encara tinc la regla, no se l'hi hagi acudit a cap metge miop fer-me una analítica!!. Vaig perdre la confiança en la classe mèdica.


Vam seguir la via alternativa de l'osteòpata i encetar del naturòpata.Què carai, t'escolten i et redrecent i amb bons resultats. Tornes a entendre el teu cos .



I així, amb aquestes forces encetavem un curs difici ,el 2008-2009l. Ens traslladem de Terrassa al Maresme a viure. El nostre fill de 6 anys ja té plaça a primer de primària a la nova escola, però l'ampliació de la nova casa , la casa on havia nascut el meu home i que esdevindría la casa de la nostra vida només són quatre fonaments i unes vigues antigues, i molts papers aturats a l'Ajuntament, malgrat les previsions de paletes i arquitectes que pel febrer ja hi podriem anar. Sempre passa, ja ens havia avisat tothom!


- Ja trobarem una sol.lució, deia el meu home. I quina sol.lució va trobar!!


La generositat i la bonhomia dels meus cunyats ens ha permés habitar la mansió familiar que era buida fa uns anys. Una torre de principis del segle passat de tres plantes amb uns jardins centenàris i una piscina. Tè algunes cosetes: Sant Cristos i Sagrats Cors arreu, quadres de sants moribuns al capçal on hem posat el llit de campanya, figuretes de Papes i Santes nenes, ulls que et vigilen des de les fotografies dels antics habitants i a vegades , a la nit, sembla que se sent el caminar de bastò de l'Agueda, la minyona de tota la vida i que va quedar l'última a la casa: un caràcter difícil suposo que també com a fantasma.



Però nosaltres ens hi vam traslladar amb il.lusió i ganes l'11 de Setembre. Encara feia bon temps, i com els Marquesos de Caravàs -el del gat amb botes- vam ocupar només la planta baixa. Quatre mobles de la meva mare, quatre llits arreplegats i alguna foto per neutralitzar les de la casa, i a començar una nova vida. Beneïda piscina que vem utilitzar al entrar i que ara és el meu suport per nedar i fer una mica d'exercici. També hi ha la gossa, que no serveix per defensar-nos dels de fora i però sí per emprenyar els de dins. Ja la tenía una mica a rotllo, però amb tot això d'ara està gelosa i s'ha d'anar amb comte amb ella.



Quan va venir a la tardor i l'hivern la meva autonomia s'en va ressentir molt. Arrivaba de la feina fosc i negre. Fred molt aviat (El Palau del vent, en diuen aquí ) La casa no em permet fer totes les tasques que abans feia. Comprar es converteix en un via-crucis impossible. No hi ha sucural de la nostra caixa. I un cop ho tenim una mica més apamat , el Govern fa l'oferta d'arreglar els carrers, i barraboum, tot el centre tallat al trànsit. El meu cotxe, massa grans pels carrers estrets i plens de cotxes a les voreres. Reclusió. De la feina a casa. I el meu home cap aquí i cap allà.

I jo que no tornava a estar bé. Nou metge. Em demana una analítica: t'hauries d'estimar una mica més, em diu. Si jo m'estimo, però hi ha el que hi ha....


Em comporto apàticamant, tinc són, no parlo gaire, no discuteixo ni ploro. començo a fer petites transgresions que les amigues volen compartir, però que són espontànies. No em surten les paraules, a mí, aquella que xerra pels descosits i a quí l'hi agrada la tertúlia de desprès de dinara la feina del meu taller. No em surten algunes paraules l'entorn és torna cada vegada més prim. Dormir...




El meu marit em mira, preocupat- Què pènses?- res-responc.


Em porta a Copenhaguen pel pont de Maig. Celebrem amb retard els meus 53 anys del dia de la Mare de Déu de Montserrat. País net, ordenat, fred. En tinc un record pla . El que més em vé al cap és la fotografía d'una noia d'una cabina de sexe al davant de l'hotel. Esmorzar i sopar en honor del seu cul daurat.
En una botiga de coses de diseny preciosa em vaig colapsar. Ajudem a triar, Jaume. Malament, va pensar, no és ella.

I el dia 10 de maig tinc un desmai. Ambulància, porten la camilla dos nois tan bufons..., entrada a urgències a Matarò, escàner i ressonància El doctor House és per aquí?, ell també porta bastó i camina de cantó .Tothom tan amable i agradable. Quin hospital més coquetò i quins colors més encertats a les parets.
En aquest estat i amb el meu marit agafat de la mà.
-Què hi feu aquí,?
Amics i cunyats, amb cara de preocupació han passat pels peus del llit
I jo, tranquila.

L'endemà el metge internista, Xavier Martinez , em saluda molt amable. Em visita per sobre i mira al meu home per sortir a fora a parlar. Ep, això m'ho conec. Tornen a entrar, el meu home diu que jo he de saber-ho tot de primera mà.


I el metge, amb bones paraules i molta cura em diu que s'ha vist una ombra aquí al cervell, al parental esquerra, que hi ha una hemorràgia provocada per un nòdul i que això em provoca aquest estat. Jo comento els meus antecedents familiars de problemes cardiovasculars. Ictus del meu pare als 61 anys. No, no és ben bé això. això és un nòdul que apreta i ha provocat el vessament. Pot ser benigne o cancerigen, això s'haurà de deteminar a neuròlogia, a Can Ruti, on traslladaràn l'expedient un cop tinguem aquí tots els resultats de les proves i tinguis metge assignat. Poden passar unes setmanes....
-O sigui, és més seriós del que sembla., no?
-Bé, demà dilluns començarem a fer-te les proves per descartar qualsevol altre conexió cancerígena interna o externa.
I jo tranquila. I el meu home que intenta fer el cor fort. Fa un més una amiga , laCarme
professora companya d'en Jaumel, amb un diàgnostic semblant i una vida plena està en baixada imparable, sense opció de ser operada. Amics que pateixen. I jo, com si m'ho mirès de la finestra estant. Música amb l'Ipod, Sudokus, diaris, visites. Estat alterat, consciència alterada. "Esta un poco cursi, se lo diremos cuando esto haya pasado"em va dir una bona amiga, en relació al nostra debat agnòstic místic.
Veus la cara de preocupació profunda dels que t'estimen, i tú, que estàs segura que no tens càncer, però que si en tens ,també tens la força per vencer-lo amb una mica més de temps i trasbàls intentes transmetre aquesta seguretat i aquesta energia: esgotador, em buidava. Prou, vam dir amb el meu home. Limitarem les visites.

Totes les proves que em van fer surtíen negatives, clar. Tiroides, mamografia, papanicolau, exploracions per dins i per fora . Féia pocs mesos que havia fet tots el protocols que toquen. Sóc pigallosa i no prenc gaire el sol. Em cuido. Ens cuidem. Però em van tornar mirar de dalt a baix i d'esquerra a dreta.
Amb el metge parlavem del perquè ens passava això justament ara, amb tanta feina a mitges i tants projectes engrescadors per acabar. I amb tant d'amor que veien de que estic envoltada. I ells m'escoltaven i és miraven al meu home i parlavem de perquès, i de ganes de viure. Per cansament, potser algúna espurna algún matí abans de llevar-te.. I marxaven donant-nos les gràcies per la conversa. Era material sensible. Recursos i arguments per donar la mateixa notícia a d'altres malalts en la mateixa situació.
Tinc un record tant agradable de les visites amb el doctor i l'enfermera!
El nòdul o tumor m'apreta la zona de les emocions. I jo començo a tornar a parlar i a esoltar com abans. O sigui, força. Sembla que l'hemorràgia amb el verí de la cortisona cada 6 hores ha remés. Queda el nodul, el tumor, LA PIGA. (primer em va sortir "el callo"; massa bast i dur per desprès) .
I la meva consciència emocional comença a despertar-se. Cap plor, cap pena, nomès una allau d'idees ipensaments i ganes de posar ordre a tot aquell merder en que estavem embolicats: El nostre fill petit, el vàrem anar a buscar per cuidar-lo. Les meves filles em necessiten encara , tot i que a vegades no ho volen reconeixer. Com podia deixar en Jaume amb el nen, la casa mitges, una vida que haviem dissenyat feia anys i que ara era a tocar amb la punta dels dits?

Vaig sortir de l'Hospital de Matarò al cap de 1o dies. Primer amb la por de tornar a un lloc que no és casa teva .Però en dos dies ja em vaig anar adaptant. El meu marit al costat sempre, amb la baixa de funcionari, el meu fill instalat a casa els meus cunyats protectors a 4 passes de casa. Tot bé. Tot ordenat.

Al cap de 2 dies, la Montserrat, la germana del meu home em diu que la Roser , parenta comú, tè hora amb Dr. Salvador Colet. Departament de Neurocirurgia de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. A ella la va operar del mateix diagn`stic fa 11 anys. Ara tè unes ganes de viure i una força imparables.
Entro amb el metge a la sala de metges. Me'l miro als ulls . Això és un metge com els d'abans.
Salvador, el millor nom. El nom de la meva nissaga Avi, pare i germà , Salvadors.
Alt, calva majestuosa , ulls blaus de falcó. Mirada directa i parlar sec i clar.

Per fí veig en una pantalla que hi tenía - tinc dins al cap. Una nou darrera el parental esquerra, i com unes branques que s'escampen cap al centre del cervell. Una foto espectacular de l'única part del meu cos que no habia vist mai . L'hemorràgia ja no hi debia ser per la cortisona cada 6 hores.
-Treurem aquest tumor ja, -em diu. I desprès s'analitzarà i l'oncòleg decidirà.

Tant pla i net com si em treiés un ull de poll, una nou, una PIGA

-I quan m'ho treieu, que em pot passar?
- Doncs que et canvii el caràcter. Que tinguis més malt caràcter. Es pot treballar.

I jo, amb la meva mà sobre el seu braç li dic,

-Et tinc tota la confiança. I també tinc la absoluta intuïció de que no és càncer. Si ho és no passa res, tinc la força per enfrontar-m'hi. Però sè que no ho serà

I ell, amb la mirada sorneguera, em diu,

-Doncs la teva intuïció que et diu que farà el Barça
-Ai! no et puc dir que guanyarà
- No fotis! que volo a Roma aquesta nit per veure'l


Senyor. no pot ser que falli,això.

No, ja ho veig clar. La meva intuïció és sobre mi. Pel coneixement del meu cos que mai m'ha fallat.
Data de l'operació, 10 de Juny, a les 8 del matí. Un més just des del desmai.

Això és un avís per a navegants. Un altre avís. I jo segura i tranquila. Lirona devia pensarialgún amic. Pobreta, és que aquells dies no hi era tota.
No, no hi era tota, hi era més. I sóc molt més .
Anys de teràpia d'amics i coneguts, moltes xerrades sobre consciència alterada amb entesos i no tant entesos, de drogues, de coca.D e Xamans. De déu, d'espiritualitat, de gurús. De budisme i del rès mes absolut.
Interessada, molt. Però sense cap necessitat de entrar a cap teràpia d'autoconeixement.
-Això és per supèrbia o por, em va dir un amic "entès"
- Doncs quans em vegis el punt feble m'ho dius i m'hi poso.
Res de res Potser nomès cal observar i analitzar amb les teves eines.

I aquí comença el meu vertiginós viatge pel meu món interior i pel meu món que m'envolta. Una allau de pensaments i idees que no em permetien dormir més que 2 o tres hores al dia.
Cada nit prenia una decisió ferma i transcendent sobre qualsevol tema i a les 6, hora de la medicació , començava a adreçar-me al meu home
-Jaume, Jaume, , he pensat que..
I ell, que encara estava païnt les de la nit anterior. Jo m'havia de llevar perquè les idees s'em solapaven i no donava l'abast.
Esgotador per mí i també per a ell. Però em mira i m'enten. I intenta calmar-me , però és que jo no puc, no puc calmar-me. És LA PIGA.
Pensaments d'amor, de generositat, d'unió entre tots, algún cap tallat a crits i que reacciona aviat. Energia pura i dura.

Un cop tancat un cicle, em vaig anar calmant.
Va venir l'etapa pràctica, de buscar i donar sol.lucions. Tot decidit per la casa. Deures a les filles i sol.lucions per fer-los. Tot. I més encara.
M'arribo a espantar de mi mateixa. Perquè tanta força em desgasta i espanta al voltant.

Ja vull parar. Vull que això s'acabi.

Però vull tornar a escriure , vull fer-me un blog. L'últim repte abans de l'extirpació.

LA PIGA INTERIOR

I aquí em teniu, en un estat alterat de consciència en forma de PIGA INTERIOR, Una desgràcia per molts d' altres, però que jo ja començo a veure com un estat passatger que m'ha de canviar la vida. La meva i la dels que estimo, que cada vegada en veig més i més al meu voltant. Són la meva energía. I en Jaume al meu costat, xerrant, intentant calmar-me a vegades, però entenent-me en el fons dels seus ulls. I sentint-lo tant a prop, com si fossim un.


LA PIGA INTERIOR comença a donar la lucidesa per dir les veritats. Per dir que estimo molt, però per tallar uns quants caps a crits. l'Oracle, reia jo, la Verge de Lourdes, pels catòlics. la transitòriament trastocada, pels descreguts. Ho he d'aprofitar. Això s'acaba.I tots els substitut del mercat o són cars o no van amb la meva forma de vida.

Son dos quarts de cinc de la tardai a les sis entro a Can Ruti. Demà a les vuit del matí entro a quiròfen.
La meva eterna curiositat em fa està expectant de com en sortirè. Bè, segur, però diferent.
Això està sent l'aventura més apassionant, intensa i enriquidora de tota la meva vida.

CONTINUARÀ