Tot té un perquè.
Fa uns mesos, teniem una festa familiar a França: el bateig del primer fill d'un cosí del meu marit.Un altre dia ja escriure sobre les relacions familiars.
El fet és que jo no soc ni he sigut mai persona enjoiada. Em costa comprar-ne i les poques que s'em regalen no m'en recordo mai de posar-me-les.
Però per anar a la festa vaig dir-li a en Jaume que potser em feia falta algún penjoll.
I ell, amatent, el va encarregar en secret a una companya i amiga artesana del Poble Espanyol. Els encàrrecs d'aquesta mena neguiteigen a l'artesà. Es millor no coneixer al destinatàri, perque és molt compromès i lèsforç no compensa ni creativa ni econòmicament.
Va arrivar el dia que la joia va estar feta i el Jaume i el nen me la van donar una tarda al taller.
Vaig quedar sorpresa. Com és que la Christine, una noia jove, alemanya, que ha estudiat a l'Escola Massanqa, que fa una joieria contemporània basada més que res en plàstic i altres materials alternatius que sap que a mi m'agraden i que porto orgullosa arreu, ha pensat aquesta peça de plata cremada, com un ull, neólítica, dura? Anaba penjada d'un cordò verd, que desseguida vaig demanar que canviés. Ho va fer. Un fi cordò d'alumini li va donar més coherència a la peça i jo la vaig portar de gust alguna vegada. Al meu ritme inconstant d'enjoiada.
En saber que tenía el tumor, una de les nits visionàries que vaig patir-gaudir i que per sort van minvant cada dia més, vaig veure ben clar que el penjoll era la imatge física de la piga. i que l'utilitzaría com a amulet artístic. Aquestes accions de performance artística feia molts anys que no m'hi posaba a fer-les. Eren coses del passat d'estudiant d'art que dificilment sortien a la llum.
I vaig proposar al Jaume de fer les fotos. I a la meva filla que em pintès els dibuixos onírics i que m'omplissin de "pensaments" que florien al pati des de la primavera.
També vaig demanar permís per posar el nom de l'autora, que ara està embarassada i sensible, avisant-la que potser no serien alabances tot el que llegiria.
I m'el va donar :
CHRISTINE HARWART
Can Brillant
Princep de Viana
Poble Espanyol de Montjuic
canbrillant@yahoo.com
Hi aquí teniu l'explicació de la piga de les fotos. La que m'han tret del cap és a la lleixa del laboratori oncològic. La meva piga de plata cremada és al joier desada. Mai més me la posaré, però sempre hi serà.
Fa uns mesos, teniem una festa familiar a França: el bateig del primer fill d'un cosí del meu marit.Un altre dia ja escriure sobre les relacions familiars.
El fet és que jo no soc ni he sigut mai persona enjoiada. Em costa comprar-ne i les poques que s'em regalen no m'en recordo mai de posar-me-les.
Però per anar a la festa vaig dir-li a en Jaume que potser em feia falta algún penjoll.
I ell, amatent, el va encarregar en secret a una companya i amiga artesana del Poble Espanyol. Els encàrrecs d'aquesta mena neguiteigen a l'artesà. Es millor no coneixer al destinatàri, perque és molt compromès i lèsforç no compensa ni creativa ni econòmicament.
Va arrivar el dia que la joia va estar feta i el Jaume i el nen me la van donar una tarda al taller.
Vaig quedar sorpresa. Com és que la Christine, una noia jove, alemanya, que ha estudiat a l'Escola Massanqa, que fa una joieria contemporània basada més que res en plàstic i altres materials alternatius que sap que a mi m'agraden i que porto orgullosa arreu, ha pensat aquesta peça de plata cremada, com un ull, neólítica, dura? Anaba penjada d'un cordò verd, que desseguida vaig demanar que canviés. Ho va fer. Un fi cordò d'alumini li va donar més coherència a la peça i jo la vaig portar de gust alguna vegada. Al meu ritme inconstant d'enjoiada.
En saber que tenía el tumor, una de les nits visionàries que vaig patir-gaudir i que per sort van minvant cada dia més, vaig veure ben clar que el penjoll era la imatge física de la piga. i que l'utilitzaría com a amulet artístic. Aquestes accions de performance artística feia molts anys que no m'hi posaba a fer-les. Eren coses del passat d'estudiant d'art que dificilment sortien a la llum.
I vaig proposar al Jaume de fer les fotos. I a la meva filla que em pintès els dibuixos onírics i que m'omplissin de "pensaments" que florien al pati des de la primavera.
També vaig demanar permís per posar el nom de l'autora, que ara està embarassada i sensible, avisant-la que potser no serien alabances tot el que llegiria.
I m'el va donar :
CHRISTINE HARWART
Can Brillant
Princep de Viana
Poble Espanyol de Montjuic
canbrillant@yahoo.com
Hi aquí teniu l'explicació de la piga de les fotos. La que m'han tret del cap és a la lleixa del laboratori oncològic. La meva piga de plata cremada és al joier desada. Mai més me la posaré, però sempre hi serà.
Si te'l va donar segurament és perquè cnfiava en tu, per`també en ella mateixa i això diu molt d'ambdues.
ResponEliminaLa teva piga de plata cremada serà com un amulet de la sort, Montse, de la bona sort! :)
Així està sent fins ara. La bona sort ens acompanya fins i tot en els mals moments
ResponElimina