EL RETORN

al llit de l'hospital

CIUTADANS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUI!

Aquesta frase és manllevada, ja ho sé. Però descriu el meu estat d'eufòria real, encara que els metges en diuen desinhibacióa verbal i no sé quantes cites clíniques més. Però la PIGA ja és fora. Tota sencera. Ara és dins d'un potet d'aquells de laboratori en una lleixa per acabar d'analitzar. Jo segueixo amb la meva que és una piga. I el metge, en Salvador Colet, diu que l'oncòloga no sap ven bé el que és. Que pot ser un melaminosequè. Ara no tinc els informes mèdics a prop i no em vull aixecar, que això si que encara em costa una mica. La casa és gran i són desats amb tot els patracols. Que en principi no és dels que de seguida es reconeixen com a maligne. Però que tampoc és dels reconeixible com a benigne. Que n'ha demanat tot el tumor sencer i que si de cas ja em trucaràn abans del mes de la propera visita a Can Ruti. Com ho veieu?
De fet , amb el metge vem parlar més que res del Barça, tema del que jo no en sóc gaire seguidora, però que amb el diari damunt del llit de l'hospital, en contes de fer-me cas a mí, volia saber les noves. Li vaig dir que el porter Victor Valdés no fitxava pels diners i em va dir que impossible. La va encertar. Espero que el diagnòstic meu sigui encertat, en aquest cas per mi. I si volen machacar la meva ferida interior que ho facin.Ja ho sabeu que estic a les seves ordres.
La intervenció va durar 5 hores. Mai havia patit tanta anetèsia. Però o la medecina avança molt o el cervell és diferent. Em vaig despertar amb uns copets al braç que em deien
-Ja està i ha anat molt bé.
-Ja ha acabat tot- pensava jo, amb llàgrimes d'emoció

I la familia va passar en torns de 5 minuts. No s'ho podien creu
re. Vaig estar 24 hores a semi-UVI, acompanyada el torn de dia per una enfermera de planta que havia baixat voluntariament per aprendre el funcionament d'aquella planta. I vam aprendre juntes. Jo preguntava i ella contestava.
Quan va marxar l'hi vaig dir:
-Ha estat un autèntic plaer.
I ella amb un somriure
-Igualment.

A la pregunta que em feien
- De l'escala de dolor del'1 al 10?
- El 2.
Què més puc dir del primer dia d'hospital?.
Desprès van venir els 6 dies més de planta, que de mica en mica aniràn sortint aquí.
Molt interessants. Molt enriquidors. Com una carrera universitària de sociología i un curs o dos de medecína.

Però ara vull fer un homenatge al meu nucli familiar.S'ho mereixen.


Durant els dies d'Hospital en Jaume va estar gairabé al 100% per mi. La filla gran, la Carola va marxar al cap de 3 dies a França amb el su company, perquè feien una trobada familiar de germans i pares, ara separats,que és dificil d'organitzar. Va marxar amb el meu plè consentiment. Jo estava bé.
L'Estela, la segona, ofegada d'exàmens i de treballs. Venía gairabé cada dia perquè ella tè cotxe. Però veies el seu neguit per la feina pendent.
I l'Eugeni, el nostre sol que farà 7 anys el dia 21 de Juny, que va venir un dia amb el seu pare. Jo patia perquè la meva cara era - encara és una mica- com un mapa,i no volia espantar-lo. L`hospital no és lloc per a nens, que hi ha moltes coses surant a l'aire. Peró amb en Jaume ho vam valorar i vam creure convenient que vingués a veure la mama. Ell va estar bé durant la visita. Una mica nerviós i desseguida vam desviar l'atenció cap a la vista de la finestra. Allò que en diuen l'Skyline de Barcelona, des d'on va distingir-ne tots el edificis prop del mar i fins i tot Montjuic, allà on la mama tè el taller-botiga. Està enganxat al Google earth i tè un sentit de l'orientació prodigiós.
Jo em vaig tranquilitzar i ell semblava que també. Va tornar a casa els oncles, on ha estat a temps complert els dies d'hospital de Mataró i els de Can Ruti, i a temps parcial durant la meva estada a casa abans de la intervenció.
Però la Marta, la mestra jove i bona, va avisar a la tieta dos dies desprès de la visita , que el nen estava a classe i que desseguida li saltaven les llàgrimes, quan durant tot el trasbals havia estat bé i informat dels passos que la mare havia de fer per curar-se. Gairabé no vam tenir temps de reaccionar, perque l'endemà ja tenia l'alta per sortir de l'hospital. Una setmana justa desprès de l'intervenció. El matí em van treure les grapes de la ferida. Com un entepissat de cadira, grapen pell i òs a l'hora. Primer l'infermera i jo contavem. Ella disfrutava, se li notava . A mì em fan més angúnia les foteses que no fan mal que les coses grans. Em va venir una basca i em vaig mig desmaiar. Primer signe de debilitat. Em vaig sentir humana desprès de tanta fortalesa arrogant.

Vaig tornar a casa desprès d'haver dinat allà per última vegada. Una mica trasbalsada per la visió del meu cap rapat 2 cms. enderrera del cabell i una cicatriu de l'orella fins a més de mig cap amb un aspecte entre la Queen Elisabeth I i la Hilary Swann de "Million Dollar Baby". Per desgràcia, més semblant a la Queen.
Tot això a mi no m'afecta massa, però pateixes per les sensacions dels qui t'envolten. Per sort , les infermeres em van donar instruccions de com curar la ferida a casa i vaig sortir amb unes gasses i una reixa, com els dies d'estada allà, però que em donaven un aspecte de malalta digna.


Ja estic acostumada que la gent em miri pel carrer. Ara em miraven per una altra cosa, perquè al desplaçar-me en cadira de rodes no s'imaginaven el quadre sencer meu, tan espectacular.
A la tarda va venir l'Eugeni a veurem. Son pare el va anar a buscar a l'escola i llavors vam veure que passava. Massa dies sense contacte amb nosaltres. Tot i que sempre li hem dit que mai el deixeriem- alguna breu xerrada sobre la mort dels avis feia temps que l'haviem encetat, pero era massa petit per entendre el concepte de mort dels pares- estava realment enyorat. En el fons de la seva motxilleta, com diu en Ramon , el psicòleg que l'ha acompanyat els darrers 3 anys, hi ha una sensació d'abandó que va aflorar aquests dies.


Però amb aquella visita i el retorn a casa de l'endemà, es va esponjar. Les seves mostres d'amor ens van conmoure com mai ho havia fet.


- Mare, pare, ens agafava de les mans a tota dos formant un cercle tancat. M'acaronava i em cuidava com mai ho havia fet. Va entendre que el que jo li havia dit era vertitat. Que tornaria a casa i la mare estaria molt millor. Que en Pep Guardiola havia hagut de marxar de casa de petit una llarga temporada per aprendre a jugar a futbol. Que la mama, de petita marxava al poble de Castellví de Rosanes amb l'àvia perquè a casa tenien feina i a mi m'era molt sà pel cos però molt trist per l'anima, perquè no veia els pares durant un mes llarg, que abans no hi havia cotxes per anar amunt i avall.


I ell va entenen que , com sempre, pot confiar en la nostra paraula. I un sentiment de gratitud i d'entendre el seu destí , que jo no he volgut acceptar ni percebre mai, va sortir de la seva mirada neta i clara. Es tan llest emocionalment, que a vegades fa mal i tot. Un fill natural es comporta diferent. Ell és especial i sabrà ser feliç. Es fa estimar per tots.


Llàstima que el nirvana, com diu en Jaume, es va trencar quan la gossa de la casa, malparida ella, em va arreplegar les ulleres de sol, que em són tan necessàries aquest dies, i me les va trinxar.
Sense possibilitat de lligarla i ensenyant les dents, quan va arreplegar les graduades de la Carola , va rebre un cop d'escombra del meu home, pacífic de caràcter i de convicció,que la va fer grinyolar una bona estona. Fa dos dies que se m'acosta quan surto al jardí i jo li ensenyo amb cara encesa les ulleres de sol. Ella em mira entenent, però no deixa de ser malparida i pesada.


Em sembla que el que més m'ha afectat la piga és amb la meva relació amb els animals. Els dos gats que encara són a Terrassa i ens obliga anar-hi sovint pel menjar i el maleït pèl, els col.loquem amb una dona. Només ens quedaran els dos periquitos que també son hostes a casa els cunyats i les 4 tortugues aquestes que no és poden tenir, les d'aquí que estan protegides per llei prohibides, però que tot el poble en té i que es van regalant entre veïns cada vegada que en neixen. Ahir em van dir que una estava posant ous. A cals cunyats. Ai, senyor la natalitat dels essers catalans és una capsa de sorpreses.